L’avenç de les noves tecnologies i l’abandonament del joc al carrer han fet augmentar perillosament les xifres de nens i nenes que han estat batejats amb aquest nom ple d’ostracisme. Nens búnquers.
Fa unes quantes generacions enrere quan acabàvem la jornada escolar els més menuts ens passàvem el dia fent activitats a l’exterior: jugar a boles, a policies i lladres, a futbol…, qualsevol cosa que no fos quedar-se tancat a casa, suportant la desídia que això suposava. Feina tenien els nostres pares per trobar-nos quan era l’hora de dinar o de sopar perquè tots campàvem lliurement per les rodalies del nostre habitatge. Els cap de setmana la cosa encara s’engruixia molt més; hi havia casos d’abandonament temporal de la llar des del matí fins a l’hora de sopar, de vegades arribàvem abans per poder gaudir del berenar, però ens passàvem el dia fent entremaliadures per qualsevol indret del municipi. Ara no és pas així. Els vailets d’avui dia ja no surten al carrer i es queden enganxats a qualsevol artefacte que disposi d’una pantalla que els fagociti amb un sofà còmode i acollidor. Els seus caps de setmana són, sovint, molt d’interior i de passar-se hores i hores tancats, aïllats, sense relacionar-se en directe amb d’altres individus de la seva espècie. Closos en una habitació preparada per gaudir d’un lleure tecnològic que els deixa encrostats en un món irreal que s’allunya de la vida exterior, plena de llum i oxigen, a favor de la relació amb el medi.
Hi ha països (Japó és un d’ells) que aquesta situació ja la viuen com a molt preocupant en trobar-se amb adolescents que no volen el contacte real i físic amb el seu entorn i que han circumscrit les seves relacions socials i el seu espai de convivència a la comunicació on line virtual. Nens i nenes opacs, amagats del món de la transpiració i la mirada als ulls per caure en la força que les trinxeres de les màquines proporcionen en l’expressió de les seves expectatives de vida.
És cert que per als adults és molt còmode aparcar els nostres joves, els nostres fills, en una situació que els manté distrets i diria que força tranquils durant un llarg interval de temps, però aquesta sensació de llibertat que ens provoca als grans tenir els petits enganxats a les pantalles és un greuge immens en l’objectiu d’educar-los en la diversitat que el món ofereix i si ho permetem estem escapçant totes les possibilitats d’expansió de què un ésser humà disposa.
Fem que els nens i les nens tornin al carrer, a la natura, al parc, a l’exterior, a llocs a on desenvolupin la seva expressivitat, les seves habilitats socials, a on es generin oportunitats d’èxit en les relacions però també de fracàs, que vegin que el món va més enllà de 10 o 12 metres quadrats i molt més també de la fixació que tenen per una llauna il·luminada que els fa brollar la dopamina, sense ells saber-ho, acostant-los a l’addicció.
Fem que els nostres nens i nenes surtin dels seus búnquers i ofereixin la seva riquesa interior a un món exterior que els vol fer créixer amb harmonia.
