Diumenge vam celebrar la III Jornada Mundial dels Pobres, amb una reflexió del papa Francesc inspirada en els salms: "Ell no oblida mai el desvalgut, ni serà defraudada l’esperança dels pobres" (Sal 9,19). En el seu missatge descriu les noves formes de pobresa i també l’acció d’aquells que amb el seu treball poden oferir una mica d’esperança. Ens recorda, entre altres situacions, les famílies que es veuen abocades a abandonar la seva terra, els orfes que han perdut els pares o n’han estat separats violentament, els joves als quals s’impedeix l’accés al treball a causa de les polítiques econòmiques, així com també les víctimes de tantes formes de violència, des de la prostitució fins a les drogues, humiliades en el més profund del seu ésser; els immigrants víctimes de tants interessos ocults, tan sovint instrumentalitzats amb finalitat política; els marginats de qualsevol mena.
Ells són l’oprimit, l’humil, la multitud d’indigents sense nombre. Jesús es va identificar amb cada un d’ells: "Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi" (Mt 25,40). En el nostre món ressona una i altra vegada la pregunta que Déu va fer a Caín: "¿On és Abel, el teu germà?". Caín va contestar amb una evasiva: "No ho sé. ¿Que sóc jo el guardià del meu germà?" (Gn 4,9). Entre nosaltres no ha de ser així, perquè efectivament som guardians dels nostres germans, tots, els uns dels altres. Cal que visquem, doncs, la responsabilitat dels uns sobre els altres. I no només som guardians d’una manera elemental i genèrica, sinó que som interdependents, com els grans que han de formar un mateix pa, com a fills de Déu cridats a viure en família. L’opció per a aquells que la societat descarta ha de ser prioritària per als deixebles de Crist. La nostra missió comporta acollir, ajudar i treballar amb les persones que es troben en situació de necessitat i de pobresa i promocionar-les perquè arribin a ser protagonistes del seu propi desenvolupament integral des del compromís de tota la comunitat cristiana. I juntament amb això la sensibilització de la societat i la denúncia de les situacions d’injustícia també formen part de la missió de l’Església, i encara la prevenció de les situacions que poden suposar pobresa o exclusió social, les diverses accions de formació i promoció personal, encaminades a la integració social.
Aquest compromís ha de produir un canvi de mentalitat que porti a redescobrir l’essencial i a aportar més eficàcia a l’anunci del Regne de Déu. El Papa ens va recalcar a l’inici del seu pontificat que "l’Església està cridada a ser sempre la casa oberta del Pare". Ell es refereix als temples materials, que convé que tinguin les portes obertes, i es refereix, també, a les "portes" dels sagraments, i a la integració en la comunitat, a la participació en la vida social (cf. Evangelii Gaudium 47). Els pobres tenen necessitat de Déu, del seu amor fet visible a través de persones que viuen al seu costat i que amb la senzillesa de la seva vida fan manifesta la força de l’amor cristià. Déu es val de molts camins per arribar al cor de les persones.
Aprofito aquesta carta per agrair una vegada més la dedicació de temps, d’energies, de béns materials i espirituals de tants voluntaris i donants que amb constància, paciència i amor es lliuren dia rere dia en favor dels germans més necessitats, conscients que queda molt per fer, sofrint sovint perquè no poden ajudar més. Som conscients de la nostra petitesa i pobresa de mitjans, però molt més conscients que amb senzillesa i generositat, amb alegria i esperança, continuarem compromesos en aquesta missió, sense excloure ningú, fent junts un camí de conversió, perquè en definitiva tots som pobres davant de Déu.
