A majoria de terrassencs si senten Blanxart pensen en l’institut que tenim a la carretera de Castellar. Posar noms de gent interessant té l’avantatge que sempre ens dona l’excusa per recuperar-los i que ens vinguin al cap en el moment menys esperat. Fa uns dies treballant en un dels centres tecnològics més importants d’Europa, el VTT de Helsinki, alguns investigadors explicaven com feien teixit de la cel·lulosa, de la fusta, amb ganes de contribuir a teixits de qualitat que no continguessin productes sorgits de derivats del petroli. I en aquell moment em va venir al cap una portada d’un diari local durant la Guerra Civil, no recordo si al Dia o l’Acció, que es referia als treballs de Daniel Blanxart per fer teixit de la ginesta. Un dels problemes de la indústria tèxtil durant la guerra era la falta de matèries primeres. Especialment la llana. Però en altres ciutats tèxtils ho eren el cotó o el lli. Les incursions de terrassencs durant la guerra a zones de producció de matèria primera per a les empreses tèxtils, mentre aquestes zones canviaven de bàndol en funció de la línia del front, donarien per a unes quantes novel·les.
Daniel Blanxart ha estat un dels grans investigadors tèxtils. Va destacar en els seus estudis sobre l’extracció de fibra de la ginesta. Poc després del final de la guerra es va publicar un llibre sobre la seva recerca fet amb paper de ginesta. Al 1930 va ser director de l’Escola Industrial de Terrassa un parell d’anys, on exercia la seva docència entre d’altres llocs. Va estar molt vinculat a l’Institut Industrial i en general a les empreses tèxtils. No tenim massa noms propis en recerca a Terrassa i Blanxart és un d’ells.
Va néixer a Olesa el 1884. Com era molt habitual en aquella època la relació entre Olesa i Terrassa era molt més intensa que avui. Un dels meus avantpassats venia cada dia a peu d’una masia a prop d’Olesa a treballar en una fàbrica a Terrassa. Matinava, passava tot el dia dret davant de la màquina i tornava altre cop a peu. Olesa tenia una emergent indústria tèxtil molt lligada a Terrassa i tenia els vincles propis del districte electoral. És normal per tant que el 1924, quan Blanxart, mogut per la seva sensibilitat social, creà l’Escola d’Arts i Oficis a Olesa, Alfons Sala estigués a la inauguració. Sala llavors era president de la Mancomunitat i devia molt a la fidelitat electoral d’Olesa. Era un moment social i polític complex. Curiosament el primer director de l’Escola d’Arts i Oficis d’Olesa fou Miquel Coll i Alentorn. Blanxart era un personatge polièdric, fou col·leccionista i un musicòleg molt reconegut. I això no era tan estrany. La gent de talent acostumava a excel·lir en més d’una cosa. Blanxart avui és vist com un precursor de molts dels discursos que fem quan pensem en una lògica d’economia circular i quan imaginem, en un món global, lògiques de gran proximitat. Avui pensem que molts dels nostres productes quotidians no poden ser productes d’un sol ús i no reciclables. Necessitem crear una altra lògica. La situació d’emergència del planeta és de tal dimensió que només tindrà sentit una economia que estigui basada en l’ecologia. I, avui, estem lluny d’això. Quan fem discursos que ens ressonen com a molt de futur, és important recuperar aquells que van imaginar solucions alternatives que avui ens fan especialment sentit. Revisitar Blanxart és sempre un bon exercici.
