Amb les primeres neus de l’hivern, caigudes a muntanyes molt properes a casa, em comprometo a retornar als temes habituals d’aquesta secció: els del món rural, dels petits ajuntaments, els de l’Espanya "vaciada", i tants altres que són força desconeguts per les persones que viuen i treballen en grans ciutats.
Abans, però, unes petites reflexions sobre la situació actual de Catalunya, una vegada hem tornat a decidir el nostre futur, en les eleccions generals de diumenge passat. Hem votat i ens hem comptat i recomptat, dotzenes de vegades, en aquests 43 anys de democràcia recuperada, i alguns no volen entendre que tant decidim el nostre futur quan votem en unes municipals com en les autonòmiques, les generals o les europees.
I la realitat és tossuda. Som molts més els que estem d’acord a continuar dintre d’Espanya, dintre de la UE, sota el paraigua protector de l’OTAN i en el marc del sistema euro, que els qui volen sortir de tot arreu. Si algú creia una altra cosa, pot mirar les xifres i veurà que fins i tot amb la revolta, provocada per la sentència del TC, els partits independentistes no arriben al 50% de la representació parlamentària, i es queden en un 42,59 % dels vots, amb la pèrdua de prop de quatre-cents mil vots, respecte al resultat del "referèndum o consulta de l’1-O".
Si això és així, hauríem d’aparcar l’astúcia per dedicar-nos a la política real i quotidiana, retornant a poc a poc a la normalitat. Portem set anys en què el govern de la Generalitat i el Parlament han anat abandonant les seves funcions i responsabilitats, per deixar-les en mans alienes. I quan un govern abandona les seves funcions altres les assumeixen, ni que sigui de manera provisional i caòtica, com hem pogut veure, en els darrers mesos, i molt especialment les darreres setmanes.
Algú va dir que l’astúcia catalana faria fàcil i factible una independència exprés, amb tot d’avantatges i cap inconvenient. S’agafava una part pel tot, oblidant que a Catalunya vivim set milions i mig de persones. Deixaven una majoria, sense drets, i s’endinsaven per una unilateralitat somiada, però impossible, aquí i arreu del món democràtic.
Tanta astúcia ha provocat que persones alienes a la representació institucional assumissin el poder de convocar i desconvocar tota mena de mobilitzacions, concentracions, accions pacífiques, unes, i gens pacífiques altres, tallant carreteres, oblidant els drets a la lliure circulació i provocant enormes pèrdues a un país, ja cansat i esgotat de tantes perfomances inútils. Tanta astúcia, fins i tot, ha impulsat un perillós partit com Vox cap a resultats inimaginables, mesos enrere, el qual farà tots els possibles per torpedinar tot acord o pacte que es vulgui fer en les legítimes aspiracions de Catalunya, en les seves relacions amb el govern central.
I no veurem cap mena d’astúcia a l’hora de fer servir els resultats electorals obtinguts, pels partits independentistes, en la conformació del proper govern central, presidit per Pedro Sánchez. En canvi, veurem com un PNB amb només set diputats aconseguirà situar-se en un lloc privilegiat per obtenir importants acords de millora pel seu país. Allà entenen l’astúcia, de manera molt diferent, a com l’entenem aquí.
Aquí, 23 diputats esdevindran irrellevants, perquè ja ningú confia ni espera una responsable participació en els afers nacionals/estatals. S’ha perdut el senderi, i cada partit batalla per la seva banda, a l’espera de dirimir forces, en les properes eleccions al Parlament, on tornarem a decidir i ens tornarem a comptar. Si algú no posa fre a la deriva embogida en la qual ens trobem, la pèrdua de pes, rellevància i qualitat democràtica que ens havia caracteritzat, ens esperen temps especialment complicats, i gens favorables. Hem perdut ja molt pel camí, però encara es pot perdre molt més. Tanta astúcia esgota, sobretot perquè és fullaraca per a consum intern. Mentrestant portem set anys sense govern efectiu.
