Vivim moments de veritable despropòsit en molts àmbits de la nostra vida i societat. No entenc ni la música ni la lletra. La bèstia ja fa temps que s’ha despertat i l’ombra del feixisme amplia imparable el seu espai i certifica el terrible temor/pànic de molta gent. El darrer advertiment poden ser els resultats electorals de diumenge que plomes doctes i sàvies analitzen durant aquests i propers dies.
El proppassat dijous em trobava al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona convidat pel bon amic, historiador i expert sobre IsraeI Joan Pérez Ventayol, que pronuncià una brillant conferència en el marc de la commemoració de la Kristallnacht (la Nit dels Vidres Trencats). La xerrada recordava/contextualitzava els fets i en donava algunes pinzellades interpretatives des de la perspectiva de l’època a Catalunya.
Les destrosses dels comerços/immobles i la detenció de molts jueus durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938 foren el tret de sortida d’una persecució ferotge, progressiva i sistemàtica vers la població jueva d’Alemanya i d’aquells països que el nazisme va anar ocupant en el marc de la Segona Guerra Mundial. Eren els tràgics prolegòmens de la solució final. Els nazis van orquestrar una diabòlica legislació que aniquilà en poc temps qualsevol mena de llibertat, moviment i/o activitat professional de milers de persones arreu del país. L’amic Joan va explicar, detalladament, com es va viure a Catalunya tot aquell fenomen i quines similituds es podien plantejar en el marc d’una República i una Catalunya agonitzants i d’un exèrcit franquista que enllestia els preparatius de l’ocupació i conquesta del nostre país com a darrer capítol de la Guerra Civil (1939).
Joan Pérez Ventayol ens parlà de similituds històriques, de notables discrepàncies respecte als diferents suports procedents de la comunitat internacional i de la complicitat i compromís d’intel·lectuals i mitjans de premsa en la ferma denúncia de la persecució viscuda a Alemanya.
En acabar l’acte vaig conèixer i saludar, de forma espontània i amable, alguns assistents i representants de les comunitats jueves d’arreu del país. No sé què em passa però sempre acabo trobant alguns nexes de coneixença i relació respecte a pobles i persones. Potser és veritat que conec moltíssima gent. Vaig descobrir que teníem amics comuns al Maresme i, malauradament, vaig saber que si anaven amb la quipà pel carrer rebien tota mena d’insults i escopinades. Em comentaven que el recorregut des de la Casa Gran fins a l’aparcament podia ser un veritable suplici. No m’ho acabava de creure però la seva insistència em va fer veure que no estàvem davant de cap broma ni acudit. D’altres es treien aquella petita i tradicional peça només en sortir de l’Ajuntament. Desconec si per prevenció. Vaig quedar molt desconcertat d’aquells comentaris ja que d’un temps ençà, no massa per cert, les diferents comunitats de Barcelona comencen a celebrar, obertament, diferents actes del seu ric calendari religiós sense cap mena d’embuts. Qui diria que ja estem en el segle XXI? Suposàvem (!) que havíem avançat molt en tolerància i respecte. En tinc seriosos dubtes. L’endemà -divendres 8- continua i augmenta la meva perplexitat quan m’assabento per la premsa que la senadora italiana Liliana Segre (89 anys), supervivent d’Auschwitz i referent cabdal dins la societat italiana, ha de portar escorta davant les nombroses amenaces que rep cada dia. Liliana explica la Xoà, en tota mena d’institucions i escoles, protegida pels carabinieri, davant els insults i els preocupants i odiosos advertiments procedents de la ultradreta italiana i col·lectius antisemites. Ni la música ni la lletra ni res de res.
