O recordo com va ser, segurament la idea va néixer en una d’aquelles nits boiroses de juliol als Amics de les Arts. Feia uns mesos que havia caigut el mur i, convençuts que havíem de viure-hi el nostre tros de moment històric, vam decidir agafar un Seat Ibiza i enfilar l’autopista cap a Berlín. El viatge va ser llarg i incòmode, però molt instructiu per a aquells joves que només havíem vist la part seductora d’Europa: havíem estat a Roma, a París o a Londres i n’havíem tornat sempre amb una sensació d’enveja i amb el convenciment que ens agradaria, un dia, viure en ciutats tan cultes, desvetllades i felices -per dir-ho a l’espriuana manera- com aquelles. L’anada a Berlín ens va fer descobrir una altra Europa, igualment culta, però ni de bon tros desvetllada ni, encara menys, feliç. Havia caigut el mur i, per tant, es passava de l’Alemanya Federal a la Democràtica sense solució de continuïtat, pel que fa als controls duaners, però el paisatge i sobretot el paisatge humà era radicalment diferent. Per arribar a Berlín ens haguérem d’endinsar centenars de quilòmetres en un país que estava deixant d’existir però que tenia marcades en el cos totes les cicatrius d’una guerra i una separació que s’havia esdevingut molts anys enrere. I ho haguérem de fer, ja no sense GPS -un artilugi que aleshores hauria format part de la ciència ficció més descordada-, sinó fins i tot sense mapes gaire fiables, seguint les, poques, indicacions que trobàvem en unes autopistes de formigó que havien estat construïdes, i romanien exactament igual, pel III Reich.
Un cop arribats a Berlín, ens vam adonar que el mur encara existia en una bona part del seu antic trajecte. Però encara que hagués estat totalment derruït no hauria estat gens difícil endevinar a cada passa si hom es trobava en el cantó oriental o en l’occidental, tanta era la diferència de l’un cantó a l’altre. En aquell temps, al cantó oriental encara es podien resseguir els efectes de la Segona Guerra Mundial a un munt de façanes, que conservaven els forats de les bales de la batalla que s’hi va viure. Tot hi era fosc, els llums del carrer, escassos, il·luminaven poquíssim i les botigues hi eren escasses i sinistres. En aquells dies passar el Checkpoint Charlie, el mític punt d’intercanvi d’espies, era entrar en el túnel del temps. La Porta de Brandemburg estava farcida de paradetes que venien elements dels uniformes que els soldats russos havien abandonat abans de tornar cap a casa: gorres, abrics, botes, rellotges… De tot. El contrast amb la cosmopolita ciutat occidental no podia ser més evident però per a aquells que havíem llegit una mica de literatura alemanya d’entreguerres poder passejar per Mitte, l’Alexaderplatz o les riberes del Spree, veure-hi la façana del Berliner Ensemble, era com entrar a dins d’una pel·lícula.
He tornat unes quantes vegades a Berlín des d’aleshores, certament en viatges molt més còmodes i relaxats, he pogut anar seguint la transformació d’una ciutat obsessionada tant a progressar com a retrobar la configuració d’abans de la guerra, n’he tornat cada vegada entusiasmat per la voluntat de ser dels berlinesos, de la seva oferta cultural, de la seva extraordinària capacitat de disfrutar el carrer i els espais públics, he vist amb enveja l’explosió dels seus museus i com la vida anava envaint els carrers abans tristos i desolats, però aquella impressió de fa trenta anys de viure dins d’un somni m’acompanyarà tota la vida.
