STEM ja a poques hores de prendre una decisió que serà cabdal en les nostres vides, en els propers anys. Qui volem tenir en el govern central? Un president progressista o un conservador, tirant a dretà, pur i dur? Opció 1 o opció 2?
Massa sovint es fa servir el mot “històric” per a un tema determinat, però aquesta vegada la cosa va de veres. I sobretot pel que fa a Catalunya. Aquí, estem ficats en un desgavell total, produït per la manca d’un govern efectiu i d’un president que realment serveixi i exerceixi, de manera que veiem decisions, procedents de Waterloo, al costat d’altres que surten de dues entitats, suposadament no polítiques, com són l’ANC i Òmnium, amb ramals externs que ningú sap qui domina ni qui controla.
El resultat és el caos més absolut, amb conseqüències molt greus a tots els nivells. Si a un grup li ve de gust, no sap què fer, o s’ha empipat amb algú, en concret, pot acordar talls de carreteres, de sis o set hores, tancar accessos a polígons industrials, sabotejar línies fèrries, tancar universitats, decidir vagues, fer acampades en els llocs més inversemblants, entrar en ajuntaments, suspendre viatges… Tot l’imaginable és possible o simplement ja ha passat.
La solució no passa per allargar la incertesa i el caos, sinó concentrar el vot, al màxim com perquè una força política pugui formar govern i posar llei i ordre, en tot aquest desgavell, i fer possible en un termini raonable el retorn a la normalitat.
I és en aquest retorn a la normalitat on rau el moment històric que suposen les eleccions d’aquest diumenge. Pensar en un partit i un president populista, radical , favorable a cops d’efecte i a decisions “en calent” pot suposar posar més llenya al foc, allargant la revolta fins a extrems insostenibles, per les dues bandes.
O, per contra, fer confiança en un partit i un president, prudent, sensat, disposat a proposar canvis profunds en la relació Catalunya-Espanya, com perquè tots els constitucionalistes, i bona part dels independentistes, hi vegin una sortida raonable. En temps de revolta, la mà dura no sempre és la més eficient. Al contrari. Pot suposar un increment del desafiament i l’arribada a punts de no retorn, com podria ser la pèrdua de l’autonomia.
Qui cregui que pot guanyar el pols a l’Estat és que desconeix la correlació de forces, i la realitat internacional. Per tant, millor posar-se al dia, i oblidar vells somnis o enganys que ens han portat al desastre on ens trobem.
Arribats en aquest punt, el que hauríem de tenir com a objectiu és millorar la situació que teníem abans del conflicte i fer els possibles per aconseguir-ho. El model basc ens hauria de servir com a guió, per anar pel bon camí. I res pitjor suposaria el decantament cap a la via de “com pitjor, millor” que propicien partits antisistema o alguns sectors dels partits independentistes, que no saben ben bé cap a on anar.
Si volem enquistar la situació, allargar-la i fer-nos mal, tots plegats, la millor opció és la 2 , amb un PP, clarament dretà i sense manies a l’hora de proposar mà dura, on convé mà esquerra i cervell serè.
Si, en canvi, el que volem és un retorn a la normalitat, amb importants modificacions de les relacions Catalunya-Espanya, la millor opció és la del partit socialista. Aquesta és la garantia per a una política sàvia i prudent, per rebaixar tensions i buscar la sortida adient, tenint clar que la solució real costarà anys d’esforços, per les dues parts. I tot comença per garantir la continuïtat del partit socialista i el president Sánchez, a Madrid. Més endavant, ja exposarem la necessitat de portar Miquel Iceta a la presidència de la Generalitat, com a complement i peça essencial per arribar a la desitjada normalitat. Es per això que el vot de diumenge, és històric, de totes totes.
