ES que el món és món, fins i tot abans de construir-se el primer instrument musical, home i música han caminat plegats per la història. Sense anar tan lluny, els milions de soldats que van participar a la Primera Guerra Mundial es feien acompanyar per instruments que els recordessin les melodies del seu país. Era una forma d’apropar-se al bressol on havien nascut i a les persones que enyoraven. Alhora, els ajudava a oblidar l’horror de les trinxeres i a alimentar el premi que suposaria el retorn a casa.
Fet aquest preàmbul, em proposo parlar d’una obra concreta d’en Maurice Ravel, estrenada justament fa cent anys (“La Valse”, un moviment de vals vienès). Som davant d’un músic francès (nascut el 1875 i mort el 1937), del qual el gran públic tan sols recorda el seu famós “Bolero”. Peça musical dedicada a la ballarina Ida Rubinstein, inspirada en una dansa espanyola, amb un “ostinato” obsessiu i sempre “in crescendo”.
Li havien encarregat una obra que abastés (d’alguna manera) el famós ball austríac. Si fa no fa, la proposta coincidia amb l’acabament de la Primera Guerra Mundial (encetada el juny de 1914 i acabada el novembre de 1918). Reprenent el fil del començament del meu escrit, diria que gairebé la finiquitació d’aquesta primera supracontesa universal va coincidir amb el fet que els compositors deixessin de compondre’n. Llavors, no és d’estranyar que no quallés ni agradés als mecenes que havien fet la comanda. Fins al punt de retreure-li que no era apta per ésser ballada.
D’una o altra manera, crec que un fet com aquest certifica que l’art musical i l’home van de la maneta. Encara més, el nucli de les composicions s’ajusta i adapta a la pròpia evolució canviant del món en què vivim. En qualsevol cas, analitzant mínimament la forta inestabilitat política del país em plau presentar la quarta de les belles arts (la música) com a eina harmonitzadora i equilibrant del desgavell. És així que aprofito l’avinentesa per fer un suggeriment als teòrics gestors de la nostra política, veient que no se’n surten: a mi, a l’hora d’escriure, una cadència musical clàssica m’ajuda i inspira. Potser valdria la pena copiar-ho abans de tirar-se ells els plats pel cap.
