L tema de l’hora del pati a l’escola és un tema habitual i recurrent en els records de molta gent. Qualsevol entrevista/conversa que escorcolla en el passat de moltes persones fa una referència obligada, en parlar de la seva etapa escolar, a les hores de jocs i esbarjo que hom va viure en la seva escola de barri o de poble. No és cap novetat quan llegim que el temps/experiències viscuts tenen una importància/conseqüència cabdals en la formació dels nostres infants.
Molta gent recorda tota mena de detalls sobre aquelles estones de jocs i corredisses que formaven part de l’horari escolar i eren, òbviament, el desig de la majoria després d’un parell o tres d’hores de classe. Tothom volia ser el primer a sortir de l’aula i organitzar els equips de futbol. El que he escoltat de part de nombrosos testimonis o el que llegeixo sobre aquesta temàtica no fa res més que obrir, una vegada més, aquest capítol tan interessant i gens banal de la meva/nostra existència.
Reconec que el meu interès augmenta quan descobreixo que els nens d’unes quantes escoles de Barcelona encara juguen al carrer, en terrats d’alguns immobles, engabiats en reduïts espais o com a protagonistes directes/diaris a mode d’atracció turística dins la plaça de Sant Felip Neri.
Recordo que la meva acadèmia de barri tampoc tenia pati i jugàvem en una espècie de terrat o galeria tots amuntegats. Sempre estàvem barrejats tant a dins com a fora de les aules. Tinc ben present com alguna escola feia servir la plaça del Progrés per encabir l’hora del pati dels diferents cursos. Tot el dia hi havia canalla jugant. Ni un cas ni un altre eren una excepció a Terrassa. Hi havia escoles que no tenien ni pati, ni plaça ni galeria on poder jugar. La mainada havia de distreure’s en una gran sala amb el greu risc de prendre mal en cas d’esverar-se el galliner. Recordo també una altra acadèmia de caràcter particular on algun mestre els tancava dins un terrat i marxava a prendre cafè a mig matí.
Pel contrari hem conegut i gaudit d’escoles on l’extensió dels patis era quasi infinita i acabava fent el pes dels possibles pares que feien el corresponent tour/visita previ a la matrícula. Aquests espais ofereixen un gran contrast entre centres educatius. Malgrat tot, el problema ja no és disposar d’un espai adequat i en condicions. Podríem dir que aquesta premissa és un dret inqüestionable de qualsevol alumne.
Cal fer també una adequada interpretació del temps d’esbarjo i treure’n el profit necessari/integrat en el disseny curricular de l’alumnat. Llegeixo interessants aportacions sobre aquesta qüestió (Imma Marín i altres, “Els patis de les escoles, espais d’oportunitats educatives, 2010”). No sóc gens expert en aquesta temàtica però entenc perfectament que el pati és un lloc idoni per educar i promoure complicitats entre els alumnes i de necessària/absoluta implicació dels professors. Un espai de veritable aprenentatge.
Però hi ha, sens dubte, un probable desaprofitament de moltes de les seves possibilitats. Això també reactiva tota mena de records quan pensem en la desídia que observàvem d’alguns mestres/vigilants -“qui vigilava?”, era una pregunta freqüent. Records del terrible bulling que patien alguns companys a mans dels goril·les de guàrdia que actuaven amb tota impunitat. La il·lusió de molts era també el calvari d’uns altres que desitjaven que passés aquella hora infernal al més aviat possible. Aquesta és una història farcida d’una agradable nostàlgia però també de situacions tristes i desagradables del tot condemnables.
Entenc que el pati és un lloc idoni per educar i promoure complicitats entre els alumnes
