ES paraules de l’encapçalament són d’una coneguda cançó religiosa. Aquesta, tal vegada, sigui una de les lletres musicades que millor descriuen què vol dir pregar.
Recordo que fa temps vaig anar a una pregària on tot era com un psicodrama per entrar en un àmbit on la psicologia social tramava les emocions. La música i la forma d’aquella pregària semblaven més aviat una teràpia emocional.
Certament hi pot haver pregàries que semblen paraules que ofeguen la Paraula. Opinions en forma de reflexions que, a vegades, fins i tot semblen asseveracions que pretenen ser pregària, però que en el fons són un debat sobre temes importants, utilitzats com a pregària.
I és que pregar és omplir-se de Déu, entrar en relació íntima amb Crist, entrar en la saviesa de l’Evangeli, amb la voluntat que la lògica de Crist converteixi el nostre cor.
Per això la pregària té molt a veure amb el silenci i la seva força, amb la Paraula. Els salms recitats, els fragments de la Paraula de Déu proclamats i també aquelles oracions senzilles que es van repetint i creen una atmosfera per pouar allò que és sobrenatural. La pregària expressa sempre la meva petitesa que cerca la necessària presència de Crist.
La petició és inherent a la pregària, i tant és així que ens ajuda a ser mendicants de Crist. A voltes aquesta pregària és individual i moltes vegades, comunitària. Però mai trenca la prioritat de mirar Crist i de cercar per damunt de tot la presència de Crist.
És obvi que la pregària dona caràcter al que l’Església és i el que cada cristià és. Per això no podem reduir la pregària ni a pur sentimentalisme o a un discurs, i no la podem manipular al servei d’estratègies de tot tipus, ni posar-la al servei de la meva subjectivitat o a l’ús d’interessos purament humans, personals o col-lectius. No podem servir dos senyors, perquè o servim l’un o servim l’altre.
En aquests dies tan difícils en el nostre país, crec que deu ser molt difícil que la nostra pregària no faci referència al dolor, a les ferides, a la preocupació pel que passa, a la comunió. Ara bé, m’atreveixo a afirmar que em resultaria molt difícil anomenar pregària al fet d’expressar una opinió que semblaria formar part d’una estratègia política.
En aquest cas seríem nosaltres els que diguéssim i sacralitzéssim els nostres pensaments o posicionaments.
És per això que agraeixo al meu bisbe i al vicari episcopal que mantinguin uns criteris pastorals, consensuats diocesanament, per tal que els espais religiosos no s’utilitzin al servei d’uns interessos que poden representar una part de la comunitat però que difícilment contribueixen a la comunió eclesial.
