ISSABTE vinent, s’acompliran 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín. No en vull parlar exactament el dia de l’enderroc. De fet, tot es va anar “coent” al llarg d’un munt de mesos abans. Per això, pretenc anar començant a “escalfar” l’ambient. Fou una tanca de seguretat que conformà la frontera interalemanya al llarg de 28 anys. Sens dubte un mur de vergonya com a símbol de la Guerra Freda.
Es calcula que, abans de construir-ne els quaranta-cinc quilòmetres, uns tres milions i mig d’habitants de l’RDA van fugir cap a la RFA. Si fa no fa, doncs, una cinquena part de la població. Partia pel mig la bonica ciutat de Berlín i es quantifica en unes cent vint-i-cinc el nombre de persones que van morir en l’intent de traspassar-lo.
A banda de seccionar Alemanya en dos, fou una separació absoluta entre els països del bloc de l’Est i el de l’Oest. Entre els afiliats a l’OTAN i al Pacte de Varsòvia. Amb la guerra diplomàtica i una amenaça militar permanent, tot era massa complicat en el dia a dia.
Sense forçar gaire, veig unes certes concomitàncies metafòriques entre aquella època i la que ens toca viure arran del “conflicte” que alimenten els governs de la Moncloa i de la plaça de Sant Jaume. Aviat farà deu anys que dura l’embolat. Cada dia que passa, tothom està més enrocat€ No sembla que la clau que pugui albirar un corriol de sortida ens vingui donada per les eleccions del proper diumenge. Les considero una bajanada, una pèrdua de temps, una despesa ingent i del tot injustificada€ Fins i tot una demostració palpable que ni uns ni altres tenen interès real a resoldre la qüestió. Sic!
De manera recurrent i freqüent, he suggerit noms concrets de personatges que podrien ajudar-hi. Avui, tanmateix, amplio el ventall i prego una reflexió profunda/serena als volts d’aquest esdeveniment històric. L’adreço als qui tenen la clau del pany. Començant pels senyors Sánchez i Torra. I acabant per la trepa d’escolans i “palmeros” que els riuen totes les “gracietes”.
Els crancs van enrere. I no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. Haurem d’esperar la “setmana dels tres dijous”? Ja fa molts mesos, massa, que estic tip i cansat. Vull ésser “lliure”, de debò.
