Estem en campanya electoral, per tercera vegada aquest any. És més, per tercera vegada (quatre si comptem les europees) en un termini de sis mesos. En aquest període de temps haurem votat dues vegades per les eleccions al Congreso de los Diputados, una al Parlament europeu i una a les municipals. Per entendre per què estem una altra vegada a la casella de sortida no podem deixar de costat la qüestió catalana, un conflicte que, no oblidem està actiu des de 2012, si volem situar la referència en l’horitzó de fa set anys, tot i que hi ha qui situa l’inici més enrere. Qui no vegi que Catalunya està condicionant la política i les decisions polítiques a Espanya i que ho continuarà fent durant molt de temps es que no vol veure la realitat.
El debat polític, per tant, passa indefectiblement per Catalunya com es pot comprovar cada dia amb les declaracions dels candidats. EL PSOE ha endurit el seu discurs respecte de la campanya del mes d’abril. La contundència en la resposta als aldarulls al carrer s’utilitza com actiu i el no a un pacte amb l’independentisme és la targeta de presentació socialista. Mentre, l’independentisme es planteja aquestes eleccions com una primera volta del seu particular pols per l’hegemonia. Junts per Catalunya no donarà suport a la investidura del PSOE si no hi ha un referèndum a sobre de la taula i la llibertat dels presos del procés com a qüestions irrenunciables. Esquerra tot i el seu rebuig a la sentència continua parlant de diàleg amb un pragmatisme que a Gabriel Rufián li està costant algun disgust al carrer.
A l’altre bàndol, el PP ha suavitzar molt la seva posició respecte de les eleccions d’abril amb un nou viatge al centre i sembla que no li va malament segons les enquestes. De fet Pablo Casado no s’hi ha d’esforçar gaire per aconseguir millorar les seves perspectives i té en Cayetana Álvarez de Toledo, al menys a Catalunya, més un problema que una solució.
Ciudadanos, que havia d’aprofitar la situació per convertir-se en una opció de govern real a Espanya porta el camí de convertir-se en el gran perjudicat de les eleccions del 10-N. Rivera passarà de voler-ho tot a conformar-se amb que la caiguda sigui només desastrosa i no dramàtica.
Pablo Iglesias surt una altra vegada a salvar personalment a Unidas Podemos amenaçat per sobre, amb un PSOE que vol els vot de Ciudadanos i els de Podemos, i per sota, amb una proposta d’Íñigo Errejón que no sembla que tingui ara tan de crèdit com quan va presentar. I amb tot això, Vox aprofitant l’avinentesa, per consolidar-se.
