La feina aquesta setmana m’ha tornat a portar al nord. A Finlàndia, a Hèlsinki, i més amunt, a Joensuu. Finlàndia és un país gran de pocs habitants. La majoria de zones del país començaven a tenir neu a l’octubre, de fet aquests dies hi nevava, i ja tot quedava blanc fins el mes d’abril com a mínim. De fet, el dia 1 de novembre és el dia que els cotxes han de posar oficialment les rodes d’hivern per poder circular per la neu. No cal dir que hi fa fred i que la seva proximitat a Rússia, i en especial a Sant Petersburg, han marcat completament la seva història contemporània. Tot el segle XX, Finlàndia el va viure sota l’ombra de Rússia i les seves vicissituds. És una terra de boscos de propietat molt repartida i que són molt treballats. Per altra banda és un país amb unes 180.000 illes i uns 188.000 llacs. La veritat és que és dels països més interessants que he visitat. El menjar encara és molt de caça i pesca. Menges carns de reno, d’alce i d’ós. I per descomptat peix. Salmó i altres peixos fumats que són deliciosos. La diversió a l’hivern és anar des de la sauna a uns forats que fan al gel dels llacs on es banyen amb aigua gelada. Quan ho vaig provar, contra tot pronòstic, em va agradar molt. Em sembla una gent consistent. Són calmats. Són seriosos i compromesos. Són directes. Viuen en un país de poca llum.
Joensuu, és una ciutat – regió amb uns 120.000 habitants a uns cinc cents quilometres al nord del Hèlsinki. De vegades algunes aurores boreals hi treuen el cap. Acaben d’inaugurar el “lighthouse”, una torre d’apartaments de catorze plantes que està feta tota de fusta. I és que l’aposta de l’Ajuntament per la construcció en fusta és radical. Forma part de l’únic punt que expliquen de la seva estratègia de ciutat. La seva aposta és ser la primera biocity de Finlàndia i una de les primeres d’Europa. I com volen mesurar que esdevindran una biocity ? doncs per què s’han proposat ser neutrals en l’emissió de CO2 el 2025. Ser “Carbon neutrals”. Totes les institucions, en especial la universitat, i també les empreses, s’han proposat crear una ciutat d’economia circular on la sostenibilitat del medi sigui la seva principal aposta de ciutat i també la forma de créixer econòmicament. El pla que tenen, tot i ser una ciutat de 120.000 habitants, la mitat de Terrassa, és promoure inversions fins a un bilió d’euros, tant d’inversió pública com privada. Per a l’alcalde de Joensuu és molt fàcil explicar la seva visió de futur. “Miri aquí fem una aposta i és la biocity”. Aquesta aposta els portarà a ser la tercera ciutat en importància de Finlàndia. El creixement radicalment sostenible que volen promoure, els ha de permetre que la sostenibilitat no sigui només ambiental sinó també social.
Per a mi, tenir una estratègia de ciutat és això. Si expliques que tens 178 eixos és que no tens cap idea singular de ciutat. No mobilitzes recursos focalitzats, no tens un discurs que t’identifiqui a fora, no aconsegueixes ni acabar les obres permanentment inacabades. Les ciutats disperses es descapitalitzen. Es tornen mediocres. Quan s’hi val tot, al final no només queda un mena d’anar fent envoltat, això sí, d’una retòrica molt barroca. A Joensuu no necessiten cap retòrica d’imitació, en tenen prou en ensenyar obres i posar tothom a treballar en una mateixa direcció pensant que construiran al voltant d’ella un cercle virtuós per la ciutat.
Saber triar una, dues, o màxim tres propostes estratègiques és molt important. Si és una, millor. En estratègia és tan important dir el què vols fer com el què no vols fer. Si dius que ho vols fer tot, no tens credibilitat i al final la pròpia retòrica desenfocada i dispersa t’acaba devorant. Si focalitzes, pots parlar no només del què, del com i dels recursos d’on sortiran, si no parlar del qui pot fer les coses. Sense saber qui fa les coses, tot queda en paper mullat. Focalitzar l’estratègia és important. Necessitem diferenciar-nos. necessitem atreure recursos i sobretot necessitem atreure inversors i gent compromesa en el futur de la ciutat. És possible? A Joensuu ho fan.
