Sento alguns comentaris, bastants, en aquests dies que em fan difícil reconèixer-me en aquest país i en aquesta societat. Des de la poca-substància de presidenta de l’ANC justificant la violència perquè, així, el món ens mira fins a la pica-soques de portaveu de la Generalitat presumint dels expedients que s’han obert als Mossos que van haver d’actuar contra els aldarulls i aquells que els provocaven, passant per l’alcaldessa de Girona instant la universitat del mateix nom a posar totes les facilitats del món acadèmic al servei dels estudiants que prefereixen anar a les manifestacions en lloc d’anar a classe i acabant amb l’Associació de Mares i Àvies per la República, que exhibeixen cartells davant dels Mossos on es pot llegir “als nostres fills no se’ls pega” demostrant que el seu amor per la república i la família no té correlatiu en el seu amor per la llengua. A banda de gramaticalment poc aconseguit, el cartell de les mares em sembla incomplet, hi trobo a faltar un afegitó de l’estil: “Ja els pegarem nosaltres, que per alguna cosa som les seves mares i prou desgràcia tenim que ens hagin sortit tan ases”.
Em va entristir molt veure el paperot que va haver de fer el rector de la Pompeu Fabra, persona a qui tinc un gran respecte intel·lectual, havent de transigir a les exigències d’un grapat d’alumnes després d’un dia d’aldarulls al campus. També es digna de destacar l’escena que s’ha vist a les xarxes socials on la rectora de la Rovira i Virgili intenta dialogar amb un suposat estudiant amb la cara tapada per una estelada on l’estudiant li diu, cridant: “No s’empari en les lleis, no serveixen de res si fan cas omís del que diu lo poble”. La rectora li contesta: “El poble som tots”. L’estudiant rebat: “Si fossis poble estaries aquí i no allí”, assenyalant el bàndol dels estudiants. La rectora fa tres passos fins a posar-se al costat de l’energumen i li pregunta: “Ara ja sóc poble”? i el deixa sense arguments. Em semblen admirables la paciència i l’enginy de la rectora encara que segurament hauria estat més profitós, quan l’alumne afirma que les lleis no serveixen de res, que li hagués dit el mateix que deia el rei Alfons quan es trobava nois desvagats per Nàpols: “Vayte, vayte a estudiar”.
Em sembla que aquest “vayte a estudiar” seria un bon lema per a la Universitat en els temps que corren, vist que el clàssic “Libertas perfundet omnia luce” està sent profundament mal interpretat per una part significativa dels estudiants. No hi ha llibertat sense l’assumpció completa dels nostres actes. La vaga és un dret i qui l’exerceix assumeix les conseqüències que té, entre altres coses, en el seu salari. Un estudiant que, en exercici de la seva llibertat, decideix anar a manifestacions en lloc d’anar a classe o a les pràctiques que l’assignatura exigeix hauria de ser també prou madur i responsable per acceptar-ne les conseqüències, però em temo que hem criat una generació de joves a qui ningú, ni l’escola ni els pares, ha educat en l’assumpció de la responsabilitat dels seus actes. I així ens trobem joves que es planten davant de la policia i li llancen pedres i llaunes plenes de cervesa amb el convenciment que no els ha de passar res perquè quan arriben a casa els seus papàs i les seves mamàs els feliciten de tan bé que han sabut canalitzar la seva frustració davant de tanta injustícia.
I encara més, les mares i les àvies fan cartells per defensar públicament l’acció dels seus fills. I les mares i àvies que fan això no us penseu que pertanyen a grupúsculs anarquistes semiclandestins, són mestres, funcionàries de la Generalitat, empleades de Banca, és a dir, membres d’aquella mesocràcia catalana que tant elogiava Pla en els seus temps. Pobre Pla, l’ensurt que tindria si veiés en què s’ha convertit aquella mesocràcia…
