Portem mesos escoltant la petició de diàleg, per part d’alguns membres del govern de la Generalitat i dirigents dels partits independentistes, per a tot seguit dir que exigeixen un referèndum d’autodeterminació (seria ja el tercer si comptem el 9-N i l’1-O)… En què quedem? Si algú vol diàleg, el que no pot imaginar és que es parli sobre temes impossibles de concedir. I un referèndum d’autodeterminació no es troba entre els temes que un president de Govern pugui autoritzar perquè vulneraria la Constitució. Així de clar i així de senzill, i qui no ho vulgui entendre té un greu problema d’ignorància del funcionament d’un Estat democràtic.
D’entrada, i abans de continuar, una precisió important. Quan el president de la Generalitat, o algun dirigent independentista, fa aquesta petició, i la fa en “nom del poble català”, comet ja un greu error de representació, perquè “el poble català” el formem els set milions i mig de catalans i catalanes, que aquí vivim. Si més de la meitat no demanem ni volem un referèndum d’autodeterminació, queda clar que no es pot posar sobre la taula de negociació. Punt primer.
Punt segon. Si, a més a més, el mateix poble català en la seva majoria no el demana, hi ha un obstacle més per no concedir-lo, com és que la Constitució no el preveu, de manera que ni el president ni el govern central ni les Corts Generals el podrien concedir. Entesos?
Punt tercer. Si no s’han entès els dos arguments anteriors, es inútil continuar discutint i demanant un diàleg quan de fet és una imposició, impossible d’atendre. Aleshores què fem? Continuem per aquest camí de diàleg de sords, en què cap de les dues parts en conflicte es mou, o realment movem fitxa.
Hi ha qui ara s’ha inventat una nova teoria sobre la consulta de l’1-O, que és la de dir que tothom sabia que aquella consulta no anava sobre independència, sinó simplement per tenir més eines a la mà per negociar amb Madrid. Vaja, sempre hi ha qui sembla més espavilat que els propis organitzadors perquè puc assegurar que tothom qui conec que va participar en la consulta estava convençut que la cosa anava d’independència i no de negociació. Però vaja, per inventar, que no quedi.
Estic plenament d’acord amb la guia que proposa el president Sánchez, per retornar Catalunya a la normalitat. Primer llei, segon ordre i en tercer lloc diàleg, dintre de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, que per això son les nostres cartes magnes. Ser i actuar com a demòcrata ens dona dret a reclamar i buscar solucions als desacords, dintre dels marcs legals. Això, aquí i a Austràlia. Fem, doncs, el camí.
És cert que hi ha una àmplia insatisfacció amb l’encaix Catalunya-Espanya. Qui ho negui negaria l’existència dels dos milions d’independentistes. Però no és menys cert que hi ha entre dos i quatre milions de catalans que no volem trencar amb Espanya, i encara menys sortir de la UE, ni del paraigua protector de l’OTAN ni del sistema financer de l’euro. Quina és la sortida que ofereix el president Sánchez i amb ell els socialistes? Doncs, trobar un nou encaix, amb una ampliació de competències, aplicant el sistema federal. Acordar un nou sistema de finançament, aplicant el sistema d’ordinalitat, segons el qual si Catalunya és la quarta comunitat a nivell fiscal sigui la quarta a ser compensada, i finalment blindar les competències en matèries vitals com la llengua, cultura i ensenyament.
El dia 10 de novembre, tornarem a votar i ens tornarem a comptar. És el millor moment per fer confiança al partit socialista, i referendar Pedro Sánchez com a president del Govern, amb prou majoria com per conformar govern i aplicar a Catalunya els compromisos per una nova etapa clarament millorada, respecte als temes que han motivat la desafecció dels darrers anys. En aquesta ocasió, el vot al partit socialista té una major rellevància de la que ha tingut en anteriors ocasions.
