El mandat municipal 2015-19 es va caracteritzar per una efervescència política a Terrassa com no s’havia viscut, possiblement, des de la transició. El govern en minoria del PSC amb Convergència va donar un protagonisme a l’oposició que mai havia tingut. La negociació de qualsevol proposta que es portava al ple havia de ser lluitada tant per l’equip de govern com per l’oposició i els debats sobre els pressupostos i ordenances eren d’una intensitat del tot inusual a la ciutat. Això s’ha acabat. La majoria que permet governar còmodament a Tot per Terrassa i a Esquerra Republicana ha rebaixat el suflé dels plens municipals. I la pregunta és simple: això és bo o és dolent? És diferent. És evident que la riquesa del debat polític se’n ressent.
El que a l’anterior mandat eren debats de certa profunditat (ja trobem a faltar TeC a l’oposició) ara s’està tornant en un retret mutu de "vostès no creuen en la transparència i en la participació que propugnaven quan estaven a l’oposició", contra un "no siguin demagogs, perquè en quatres dies que portem estem fent el que vostès no van ser capaços de fer en quaranta anys". Esperem que el debat no es redueixi a això durant els quatre anys que ens esperen perquè dirà molt poc, tant de l’equip de govern com de la mateixa oposició. En aquest sentit no podem passar per alt que els tres partits de l’oposició han presentat sis esmenes als pressupostos. La conclusió és que o bé els números presentats per l’equip de govern estan francament bé o l’oposició s’hi ha repenjat una miqueta.
Senyors de l’oposició, el ple de pressupostos i ordenances, celebrat aquest any, és cert, en una mateixa sessió com també és cert que no es poden aprovar les despeses si no es coneixen els ingressos i viceversa, és el ple més important de l’any. El projecte de ciutat que cada partit proposa s’ha d’intuir a la seva proposta de pressupostos i no val a dir que no hi ha hagut temps i no val escudar-se en el fet que la majoria aclapara i no permet debatre. No discutirem que una majoria al govern desmotiva l’oposició, però tenim precedents que van demostrar el contrari. La Convergència de Josep Rull, l’Esquerra Republicana del mateix Isaac Albert o el PP de Gabriel Turmo. Segurament ha d’haver-hi un terme mitjà entre els centenars d’esmenes que presentaven Rafael Callejas o Francesc Xavier Ballbè i les que s’han presentat aquest any. Segurament mai s’ha registrat tan escassa aportació de l’oposició al debat del ple de pressupostos. L’oposició s’ho hauria de "currar" una mica més i el govern, a més de parlar de corresponsabilitat de l’oposició en la participació, ha de generar l’escenari perquè pugui corresponsabilitzar-se.