Aquest proppassat dissabte a l’Auditori Municipal actuava na Montserrat Martí i Caballé. L’acompanyava un baríton de Zamora (Lluís Santana). Sens dubte, es tractava d’un programa de gran vàlua. Interpretar peces d’en Verdi, Puccini, Rossini i Donizetti, juntament amb el "Cant dels ocells", fragments de la "Cançó d’amor i de guerra", "Elegia eterna", d’Enric Granados, i "L’emigrant" augurava l’èxit. No van pas defraudar.
Aquesta darrera peça emocionà el baríton. Prèviament es disculpà per la seva pronúncia del català, amb cura màxima. Per part de la filla de la mítica Montserrat Caballé, és molt d’agrair-li el concert. No endebades la mort de la seva mare es produïa justament el 6 d’octubre de l’any passat.
Entenc que no van ésser-ne a l’altura, tanmateix, tres punts. Cap d’ells no va passar desapercebut al públic que emplenava mitja sala, si fa no fa. De fet el dia era "delicat". Primava el tema polític, amb una "mani" pel tema de la sentència del procés, a BCN. Em refereixo, concretament, a l’absència de programes de mà per al públic. Alhora, a no lliurar cap ram de flors als dos intèrprets, en cloure l’acte. Finalment, per la poca difusió prèvia que se’n va fer. Val a dir que l’ambient era "familiar".
Els tres fets diuen poc a favor de la direcció del centre. De forma seqüencial, envers la mala previsió organitzadora per part de la regidoria de Cultura del nostre Consistori. Entenc que aquests detalls, per petits que puguin semblar, desllueixen l’esdeveniment. No voldria afegir gaire més comentaris. No es tracta d’entrar a sang i fetge. Simplement faig l’observació, a tall de suggeriment, de cara al futur. Que ningú no em digui que el problema rau en el pressupost. Imprimir un opuscle i anar a una floristeria podrien anar a lloms de qualsevol patrocinador o empresa local. Així de senzill. La vida es desenvolupa seqüencialment. Té els seus alts i baixos. En ella, són les coses insignificants o detalls les que converteixen el nostre devenir en tot el contrari d’allò que alguns han arribat a titllar de "vall de llàgrimes". És tan sols qüestió de servar el que ja tenim.
