Sempre he pensat que, davant un bloqueig de la facultat o l’amuntegament de taules i cadires per barrar el pas a les aules, qui realment ho passa malament és l’equip de deganat de la facultat i, òbviament, el propi govern de la universitat de torn. Ara amb els darrers incidents i tancament d’espais hi torno a pensar car les reivindicacions, la majoria ben coherents, d’un sector impedeixen els drets del tot legítims d’un altre. La situació no és pas senzilla i cal filar molt prim per evitar mals majors. L’equilibri és una utopia.
Qui va amb el sac de dormir i amb el material per fer nit a la facultat potser en té tot el dret però erra a pensar que allò és seu i pot fer el que li plagui. Cal conèixer Proudhon però també cal tocar de peus a terra. A partir d’aquí es disparen les amenaces quan els del torn de nit veuen perillar allò que han ocupat. Aquesta tendència a marcar el territori i fer-ne "expropiació" és del tot arriscada i més quan es tracta d’un espai públic on tothom ha passat per caixa per poder-se matricular i dur a terme uns estudis universitaris. Hi ha gent, estudiants i família, que ha fet un esforç immens per poder accedir a la universitat. Es plora davant les humiliacions/vexacions que patim però també es plora molt davant la impotència de no poder accedir a la classe, laboratori o seminari corresponents.
Algun dia tindrem un llibre amb tot el que els equips rectorals han cedit en els darrers anys i dècades. Algun llibre que expliqui com han anat determinades negociacions per evitar que els temples del saber fossin també un espai de fum i cendres. Òbviament caldrà un capítol dedicat a situacions anteriors com la de l’aprovat general del curs 1974-75 que va malmetre currículums i expedients a dojo. Ara tornem a una situació on cal pactar per evitar desperfectes/crispacions de tota mena i que el nom de les autoritats universitàries no aparegui en totes les parets del campus i a les portes dels lavabos. Alguns amics i coneguts ja saben de què va la pel·lícula. L’equip de neteja treu les inscripcions però ben aviat hi tornen a ser. Qui amenaça no té miraments i s’ho emporta tot per davant. Desconcerta tant d’odi i rancúnia. No hi ha treva per a ningú.
Tristament la passió s’imposa per damunt de la raó i cal fer tota mena de filigranes perquè la situació no esdevingui una tragèdia. Ben segur que el filòsof Jaume Casals, rector de la Pompeu Fabra, no es podia imaginar mai trobar-se en l’atzucac d’aquests dies. Li ha servit d’allò més el seu caràcter, formació humanística i serenitat per afrontar un reguitzell de situacions i demandes que anaven canviant com la cotització borsària en dies de molta moguda. Pel que sembla l’estira-i-arronsa ha acabat liquidant qualsevol proposta d’avaluació continuada i tot es decideix en un examen al desembre amb recuperació inclosa.
La paradoxa és que aquest desenllaç havia costat sang i fetge per aconseguir la seva eradicació. Tornem al principi de la història i sembla que ens oblidem de tot el que ha significat Bolonya. Se’ns recorda l’excepcionalitat del moment. Qui sap si en els propers dies s’anomenaran comissions per curs per decidir què entra, què no i com es pregunta dins de cada matèria. Tot sigui per evitar més trencadisses.
