Ara que s’apropa el dia de Tots Sants i que molts de nosaltres anirem als cementiris per tal de recordar els nostres difunts penso que és el moment de poder fer un sentit homenatge a dues persones que han estat substancials a la meva vida. Una decisió seva va influir de tal manera en el meu futur que va ser per aquesta convicció que jo vaig néixer. Estic parlant dels meus pares. Res no hagués estat possible, ni real, ni viscut si ells no m’haguessin portat al món. No és que jo hagi estat d’aquells fills enganxosos que cada dia truquen a la mare o al pare per explicar-los la vida però tampoc he menyspreat el recolzament incondicional que sempre he tingut. Sé que el sentiment de pare o de mare és quelcom molt potent que acostuma a vincular per a tota la vida; el fet de ser pare ja m’ho ha fet notar, però aquest vincle cal saber-lo gestionar per poder situar la relació pares-fills en un punt òptim d’entesa.
Avançats els 80 els meus pares formen part d’una generació complicada, coneguda com els nens de la postguerra, han passat per una vida prou exigent i soferta com per valorar moltes de les coses que ara, les noves generacions, són incapaces d’apreciar. L’escassetat en molts aspectes bàsics de la seva infantesa, la lluita per una situació còmoda, que no benestant, a prop de la supervivència només acabada la guerra de l’any 39, van fer que les seves biografies estiguessin condicionades sinó determinades per les circumstàncies del moment. No s’han queixat mai, no he escoltat mai una lamentació d’allò que els va tocar viure, ni tan sols al meu pare, que no va conèixer el seu, de pare, per una sentència injusta i cruel que no mereixia i que el va dur a la mort.
No pretenc justificar la seva manera de pensar, no pretenc que els meus pares entenguin els meus pensaments i les meves accions, els respecto pel que són i pel que m’han ensenyat i demostrat en el decurs de la nostra convivència. Crec que allò que van viure els va marcar molt i han hagut de construir un trànsit vital a partir d’unes vivències que ells no van triar. Discrepo en moltes coses dels meus pares però els entenc i els respecto.
Vull escriure tot això ara que els tinc aquí, vius i al meu costat, perquè sàpiguen l’admiració, l’amor i el respecte que els tinc. Vull fer-los un homenatge merescut a la seva dedicació i constància per la seva família, per la proximitat que han atorgat i per la seva entrega desinteressada, sublim.
Vull que això ho llegeixin en vida, perquè s’ho mereixen i perquè així ho sento en el meu interior. No sé si en el futur jo aniré al cementiri un dia de Tots Sants, sempre he pensat que les coses s’han de fer i dir en vida, però per si de cas no ho faig vull dir-vos que si tornés a néixer i pogués triar els pares sense cap mena de dubte us triaria altra vegada a vosaltres.
Vull que amb aquest article tots els pares i mares del món se sentin identificats per tal de poder fer un acte de justícia valorant els esforços i la dedicació que la decisió de tenir fills comporta; és segurament una aventura complexa però alhora extraordinària.
Pares, gràcies i us estimo.
