S’apropa el mes de novembre i el seu inici està marcat per la celebració de dues jornades molt significatives, la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels Fidels Difunts. Ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu i amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.
¿Quin sentit té avui dia la celebració de tots els sants? Es tracta de contemplar l’exemple de la seva vida i revifar en nosaltres el desig de respondre a la crida a la perfecció que també hem rebut, i de col·laborar des de la nostra petitesa a la reforma de l’Església i del món. Aquesta és la vocació de tots que no està reservada a uns quants privilegiats, sinó que és universal. I ¿com s’arriba a la santedat, quin és el mètode, el camí? Certament, no cal fruir d’un carisma extraordinari, ni posseir qualitats excepcionals, ni dur a terme proeses de gran heroïcitat. L’essencial és estimar Déu i els altres, donar la vida com el gra de blat que mor a ell mateix i fructifica en una espiga plena de nous grans. El principal és omplir la vida d’amor, de senzillesa, de servei, de pau, viure l’esperit i la lletra de les Benaurances.
Les celebracions d’aquests dies són també una invitació a reflexionar sobre la vida, sobre el seu sentit i sobre la seva fi. Una característica del nostre temps és l’obsessió per l’eterna joventut i el desig irrefrenable d’allargar l’existència. Però, per més mitjans i tècniques que es descobreixin amb la finalitat de prolongar la vida humana, per força arribarà un moment que la nostra etapa aquí a la terra tocarà a la seva fi. No hauríem de preocupar-nos tant per afegir anys, sinó per afegir vida als anys. I ¿en què consisteix aquesta vida que hem d’afegir als anys? Aquesta vida, en definitiva, és la vida eterna, és el coneixement de l’únic Déu veritable i de Jesucrist (cf. Jn 17,3), és la vida que ja comencem aquí a la terra quan obrim el cor al misteri de Déu, quan acollim i vivim el misteri pasqual. Tot ésser humà cerca la felicitat a la seva manera i pels camins que considera més convenients. En el fons, està cercant Déu, perquè només en Déu pot saciar la seva set de transcendència, només en Ell pot trobar la veritat, el bé, la felicitat i l repòs que anhela el seu cor. El Concili Vaticà II ho assenyala amb claredat: "La raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. Des del naixement l’home és invitat al diàleg amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament segons la veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu creador" (GS 19,1). D’aquest amor i d’aquesta veritat, en serem examinats el capvespre de la vida.
Tal com ens ho recorda sant Agustí el nostre pas pel món no és un fi en ell mateix, és més aviat un trànsit efímer abans d’arribar al veritable destí: la ciutat celestial. El temps viscut es va restant de la vida, que va minvant a poc a poc. Per això, des de l’instant en què comencem a existir en aquest cos mortal, ja mai més deixem de tendir cap a la mort, cap al traspàs a la vida definitiva. Mentrestant no perdem el costum de visitar els llocs on reposen els nostres familiars i amics difunts. Que no falti una oració pel seu repòs etern i pel repòs etern d’aquells difunts dels que potser ningú es recorda.
Tal com ens recorda sant Agustí, el nostre pas pel món no és un fi en ell mateix, és més aviat un trànsit efímer abans d’arribar al destí: la ciutat celestial
