Ens informava el Diari de Terrassa, en l’edició de dimecres passat, que el 2018 s’havia tancat amb un saldo migratori positiu -en el sentit matemàtic- de 2.344 veïns més. Terrassa, doncs, segueix creixent i ho fa en un 19 per cent més que l’any anterior. És un conjunt de nous terrassencs en procés d’acomodació, una bona part dels quals procedents d’Amèrica, alguns d’Àfrica, pocs d’Espanya i la majoria de Catalunya mateix. Com que desconec més detalls d’aquests moviments registrats, és difícil fer-ne cap valoració sociològica. Per dir-ho planament, no sé si és bo o dolent que creixem, és a dir, si la ciutat té prou capacitat d’acollida -habitatge, feina, escola, sanitat, serveis socials, mobilitat- i si, a part de diversitat humana, tot plegat aporta -a la curta o a la llarga- prosperitat o pobresa.
Però els saldos migratoris amaguen una realitat encara més complexa. I és que si 2.344 és el saldo a favor, en realitat els nous terrassencs del 2018 han estat 10.568 persones, entre estrangers (3.883), espanyols (1274) i catalans (5.411). I això ja té una altra magnitud, perquè la substitució dels que han arribat pels que han marxat no és automàtica, òbviament. I, encara més, si prenem consciència que, entre aquests que han arribat i els que han marxat, el moviment total és de 18.786 persones. Gairebé vint mil persones, doncs, entre els que fan maletes i els que les desfan; els que canvien de feina i els que amb sort en tenen una de nova; entre els que fan mudança i els que s’instal·len; entre els que, a mig curs, deixen l’escola o hi entren, o entre els que deixen el seguiment mèdic i els que han de demanar nou metge. El trasbals és enorme.
La pregunta, davant de tot plegat, és sobre si la ciutat té prou capacitat per gestionar-ho bé. És clar que cada àmbit s’espavila com pot. L’escola i la sanitat tenen els seus protocols per atendre els canvis, per bé que és notori que el moviment d’aquests quasi 20.000 individus ha d’estressar molt tot el sistema. L’habitatge no es regula públicament i la gent s’espavila a través de coneguts, anuncis o d’agències immobiliàries. I, pel que fa a la feina, és una evidència que les xifres de nous llocs de treball difícilment permeten engolir aquests creixements, ni que no tothom es quedi a fer feina a la ciutat. Un bon coneixement de les característiques d’aquest formigueig migratori hauria de ser el primer pas per determinar l’impacte de tot plegat.
De tot, però, el que més em neguiteja és saber com hauran fet l’aterratge a la ciutat els 10.568 nous terrassencs. També m’agradaria saber, és clar, com se n’han acomiadat els 8.218 que van marxar. Ho van fer amb tristesa o amb alleujament? Hi han estat gaire temps? S’enyoren de la ciutat? Hi mantenen lligams de família, feina o amistat? Hi tornaran mai? Els agradaria formar part d’una associació d’exterrassencs per seguir connectats a la ciutat? Ara bé, com ha sigut l’arribada dels més de deu mil nous terrassencs? Ja la coneixien? I, si no, com la descobriran? Com se n’informen? S’hi troben bé? Han encaixat en el nou ambient? L’han triat o hi han vingut a petar per necessitat? S’hi volen quedar o hi estan de pas? I, en definitiva, arrelaran a la ciutat, es faran realment nous terrassencs, o els serà una mera ciutat dormitori?
En definitiva: la ciutat té instruments públics per gestionar el millor possible tot aquest moviment? Perquè, d’un bon aterratge, en depèn no tan sols el benestar dels que acaben d’arribar sinó també dels que ja hi érem.
La pregunta, davant de tot plegat, és sobre si la ciutat té prou capacitat per gestionar el trasbals migratori
