Des que el món és món, confesso que només he fet acte de presència en una única manifestació. La del 10 de juliol de 2010, contra la sentència del TC que mutilava articles de l’Estatut català. Vaig anar-hi amb ànim de fer fotografies del contingut de diferents pancartes. A partir d’allí, bastir un article “ad hoc”. En vaig tenir prou amb la primera. Textualment, deia “força, Holanda !”€ És clar que, aquella mateixa tarda, “la Roja” i el “país de les tulipes” jugaven la final del Mundial€ Sense més comentaris!
Dit això, les “casualitats” no vénen soles. Si fos així, el llistat seria tan llarg com la cua d’un dinosaure. N’hi ha a dojo. Només n’esmentaré una, a l’atzar. El lector és prou intel·ligent i en trobarà d’altres… Quinze dies abans de la sentència del “procés” engarjolaren -en presó preventiva i acusats de terrorisme- una desena de persones. Salvant distàncies i amb un Torra que no es “mulla” per rebutjar els actes vandàlics (que hi són) sembla ésser que l’embolat va de pacífic.
El garbuix/sidral/embolat/caos s’ha deteriorat tant que fa por. Per a tres quartes parts dels catalans, la sentència està superinflada. Això i no res més ha esdevingut el que qualificaria de relació causa-efecte en les mobilitzacions. També en les diferents vies de l’anomenada “marxa de la llibertat”. Em pregunto quan i com s’aturarà tot! És la pregunta del milió. Ací, l’alcaldessa Ada Colau ja ens ha demostrat -amb escreix- la seva total ineptitud en la gestió i ens cal una solució.
Essent així, no té cap sentit que me la suggereixin com a mitjancera entre Torra i Sánchez€ Ací, reprenc el fil de l’encapçalament de la meva columna: una pancarta de juliol de 2010 sentenciava un estirabot€ I una de les escridassades d’aquests jorns té una pinta o tarannà semblants. Proclama i demana un “sit & talk” (seu i parla!).
Queda clar? A l’extrem que si el capitost espanyol ve a visitar ferits (als hospitals de Sant Pau i Sagrat Cor) i passa d’en Torra, aquest calia que demostrés coratge/imaginació i la intel·ligència que l’altra part trepitja. Ja que no li agafava el telèfon, disposant d’informació privilegiada, hauria d’haver-se plantat a la porta d’un dels dos centres i tensar la corda. Forçar l’encontre. Asseure’s en un centre de restauració i fer un cafè plegats. “No demano pas la lluna en un cove.”
