L’agressivitat s’exhibeix en el transcurs de la història humana. El deliri de la violència es manifesta en els conflictes entre ideologies, religions i nacions. No són tsunamis democràtics, sinó de barbàrie que es van desplegant permanentment. No hi ha cap grup humà, ni cap nació, que en quedi exclòs. Malauradament la barbàrie sempre està disposada a aparèixer. Els grecs anomenaren els excessos, la desmesura -“hybris”-, la qual es desencadena quan se sobrepassen els límits dels desitjos i de la racionalitat i es trenquen els murs que contenen l’agressivitat i la violència.
Situacions de rivalitat, situacions d’enfrontament ens duen a la desmesura. I encara que la democràcia es recolza en el debat entre ments racionals, tanmateix, la mateixa divisió de poders, les seves limitacions i els seus controls recíprocs desvelen que l’ésser humà és propens a la desmesura, a l’excés. Pensar això no ens fa presoners de la il·lusió que l’ésser humà, en ser capaç de pensar racionalment, és també raonable en els seus desitjos i en les seves relacions amb els altres. La desmesura està sempre latent, a l’aguait, i pot procedir de tots els àmbits: de l’Estat, de les institucions, de la judicatura, dels partits polítics, de les mateixes lleis, del poder econòmic, de les elits, de les tribus, de les ideologies, de les creences religioses, dels nacionalismes -tots-, de les classes socials, etc. La seva aparició -la “hybris”- crea monstres, els quals, com ens ensenyen els mites i els contes, són violents, fan el mal, creen el caos.
Davant d’aquest panorama penso que és instructiu fer una mirada atenta a la literatura de l’antiga Grècia. Els narradors de la mitologia grega, Hesíode, Homer, Èsquil, Sòfocles, Plató, entre d’altres, ens descobreixen en els seus relats, a més de bona literatura, lliçons de saviesa d’una actualitat extraordinària i ens ofereixen missatges i perspectives que ens inviten a viatjar per camins de vida bona. És aquesta una vida d’harmonia amb l’ordre còsmic i social, és estar en conformitat amb el món organitzat. S’esdevé sovint que sorgeix la discòrdia i el desordre amenaça. I per als grecs allò més greu que els pot passar és la “hybris” -l’excés, la desmesura- que duu els homes a no conèixer els propis límits que desencadenen la violència. En aquestes circumstàncies la convivència és impossible, per la qual cosa és necessari la presència de la justícia -“diké”- per tal de restablir l’harmonia i la concòrdia amb l’ordre còsmic i social. Exemples de caos causat per la desmesura i la lluita per restablir l’harmonia són, entre d’altres, els herois Hèracles, Teseu, Perseu i Jàson. Tots ells inicien un viatge en nom de la justícia -“diké”- la finalitat del qual és garantir la concòrdia, l’harmonia del món.
Aquestes narracions ens comuniquen una notícia vera: la funció del mirall en la societat. És a dir, la vida social és una desfilada de persones que són models positius o negatius, la conducta dels quals indueix a ser imitada: homes bons, lliures, pacífics, amics, generosos, compromesos…, però també homes dolents, gregaris, violents, enemics, egoistes, submisos, etc. Per aquesta plataforma, que és la vida social, desfilen també persones més conegudes, com els polítics, la conducta dels quals ha de ser exemplar, ja que a la vida pública tenen més responsabilitat que la majoria de ciutadans. És en aquest sentit que han de ser persones íntegres i respectuoses amb les lleis, però sobretot amb la democràcia, que és la condició necessària per a l’existència de les mateixes lleis i la muralla que ens protegeix a tots. Sovint s’afirma que per damunt de la llei no hi ha res. Tanmateix, estic convençut que la democràcia -el consens de la majoria i el respecte per les minories- està per damunt de les lleis i de la pròpia Constitució, altrament ni les lleis ni la Constitució podrien ésser modificades o canviades.
