És fa difícil de parlar de res més que no sigui la situació present de Catalunya, perquè cada dia, cada setmana, apareixen novetats que no són res més que continuació del llarg serial iniciat set anys enrere. Amb la particularitat que en comptes d’arreglar-se les coses més aviat s’espatllen.
Estic satisfet d’haver deixat el càrrec d’alcalde, perquè estar al capdavant d’una institució, en aquests moments, és totalment frustrant. No hi ha cap mena de lideratge, al capdavant de cap de les institucions del país. Estem governats per mediocres que en altres temps estarien en segona o tercera fila de la política, i ara es troben a primera. Això suposa una improvisació permanent, una falta total d’autoritat, i la paràlisi de qualsevol decisió, per mínimament important que sigui.
Tenim el caos per sistema, i ningú té clar fins quan durarà. I que no funcioni la Generalitat és greu, però és que aquesta paràlisi s’encomana a la resta d’institucions del país, que directament o indirecta en depenen. Es diguin ajuntaments, consells comarcals o diputacions. Tot va endarrerit, tot està a l’espera de si hi ha canvis o es va a eleccions. Segons com vagin els resultats del 10-N, no hi haurà cap altre remei que convocar les catalanes, per a principis de l’any vinent. La cosa no dóna per a més.
I si aquest caos ja és prou preocupant, ho és també l’estèril revolta que han comportat les mobilitzacions de protesta contra la sentència del TS. La revolta per la revolta no té cap possibilitat de treure profit de res. A falta d’un govern efectiu i d’un president que realment exerceixi el càrrec, han pres protagonisme les entitats i organitzacions civils, amb un desplegament d’accions per tot el territori que han trasbalsat la vida quotidiana, i han produït enormes danys econòmics, socials i contra el prestigi del país.
S’han produït tota mena d’esdeveniments, sense connexió entre ells, mostra del desconcert que presideix el món independentista. I el que més sorprèn és la falta de sensibilitat envers determinades accions que han provocat importants danys a l’economia del país. Talls de carretera, bloqueigs de polígons industrials, centres de ciutats, alteracions constants en la mobilitat, etc. han aconseguit enervar molts ciutadans, fossin independentistes o no. Molt pocs poden entendre i compartir danys al propi país, a favor del qual es diu lluitar.
La majoria de catalans, estan, perdó estem, esgotats de tants moviments sense objectius clars ni alternatives sensates. Qui hagi cregut que les mobilitzacions farien canviar la sentència viu en un altre món. O qui cregui que un Estat de dret pot rendir-se o modificar la legalitat desconeix la fortalesa de la democràcia. Per molt que un sector es mobilitzi, per molt que es vulgui atemptar contra les forces de seguretat, aquestes sempre es mantindran fermes, en el seu lloc. I ningú pot afirmar que no s’escolta el poble, perquè portem prop de quaranta eleccions, en els quaranta anys de democràcia. I precisament d’aquí ben poc temps tornem a tenir l’oportunitat de decidir qui volem que governi Espanya. A la vista de la revolta, res més útil que fer confiança a un partit seriós i prudent, com el partit socialista, amb un Pedro Sánchez que sap encarar els problemes amb coneixement, serenitat i eficàcia. És el que tots necessitem, en hores turbulentes com les que vivim.
