Fa molts mesos Terrassa va començar a organitzar-se per acollir el Campionat del Món de Hockey. La Federació Espanyola volia el Mundial i, d’alguna manera, el brindava a Terrassa. L’Ajuntament va iniciar-ne els preparatius i es va mobilitzar el hockey terrassenc. Ja se sabia que la cosa no seria fàcil, que hi ha països amb una llarguíssima tradició organitzativa en què el hockey és poc menys que una religió, com Índia, i que pugnar per l’organització de campionats internacionals és per a ells obligat, tot i haver sigut seu de la darrera edició. De cop i volta, el president de la Federació Espanyola, Leandre Negre, va fer acte de presència en una reunió a Terrassa per dir que seria impossible que es pogués optar a organitzar el Mundial aquí, perquè Índia apostaria fort i Terrassa tindria poques possibilitats. Va dir Negre que millor seria optar pel Mundial femení, que era més segur.
Va ser una situació molt estranya. El silenci va ser sorprenent. Ningú no va dir res i no en sabem les raons. És evident que una certa frustració es va haver d’instal·lar al hockey terrassenc, però no es van produir reaccions en un entorn tan entès, especialitzat, compromès i històric com és el hockey de Terrassa; no es va mostrar cap emoció, ni positiva ni negativa. Es pot interpretar que és per una qüestió de respecte i lleialtat, ja que, en realitat, el Mundial, el demana la Federació i ofereix a Terrassa participar en l’organització i acollir la competició. També es pot donar un cert grau de resignació davant la fatalitat d’una situació econòmica ancestral complexa que impedeix aspirar a segons què; potser també per no incomodar la Federació Espanyola i mantenir la il·lusió d’acollir una gran competició internacional com seria la femenina, o també per no mostrar una queixa políticament incorrecta de criticar la no organització d’un mundial masculí, com si el femení fos una competició inferior. Fa temps que a Terrassa no passen coses realment grans ni en relació amb el hockey ni tampoc amb altres àmbits i cal aprofitar les oportunitats.
Així, una vegada fixat el nou objectiu, resulta que ve una altra vegada el president de la Federació i diu que és tot molt difícil i que hi ha la possibilitat (és realment complicat d’explicar) d’oferir a la Federació Internacional l’organització del Mundial femení en solitari o bé compartit amb Holanda. És a dir, que el suflé cada vegada es desinfla més. Intuïm que darrere hi ha una qüestió econòmica, però aquest problema de falta de recursos hi és ara i també hi era quan es va començar a parlar del Campionat del Món masculí. I continua sense haver-hi cap reacció a Terrassa, on sembla que cada vegada ens estimem menys. Quines possibilitats pot tenir la Federació Espanyola si ja no confia en la seva pròpia candidatura i es presenta un soci que és eventual? I si al final no hi ha Mundial? Doncs haurem estat raonablement il·lusionats durant un temps i comprovat com no és veritat que la Federació Espanyola no ens estima, ja que ha intentat, fins i tot, demanar un Campionat del Món per a nosaltres. I a tornar a esperar que a Terrassa passi quelcom gran.
