Es va celebrar dijous passat. Som davant d’una experiència, sensorial i subjectiva, regulada pel sistema nerviós central de cadascú. Obeeix alguna disfunció o lesió de l’organisme. D’acord amb aquesta tesi, des que el món és món els metges han lluitat per tal de combatre’l. La forma de fer-ho, tanmateix, ha anat en línia amb els avenços de cada època.
És a partir del segle XIX que es comença a treballar amb informacions més científiques. El descobriment de l’anestèsia (l’any 1844) suposà un pas endavant summament important. La "paternitat" recau en un dentista ianqui (Horace Wells). Observant com dos gossos es barallaven mossegant-se cruelment, trobà el fil conductor de la substància que li permeté extreure queixals sense sentir-se’n. Parlant de dolor, no podem obviar el fet insalvable de la mort. En aquest camí, topem amb l’escull de l’eutanàsia. No és altra cosa que la intervenció voluntària que accelera l’òbit d’un malalt en fase terminal. Es pretén evitar-li el sofriment extrem i injustificat.
Amb tot respecte, ací faria joc el famós passatge del Quixot "con la Iglesia hemos topado". Si més no, bo i pensant en el munt de pals a les rodes per part de l’estament eclesiàstic. Hem de poder parlar de tot. Per contra, el nostre país no és precisament una bassa d’oli en aquesta conjuntura. Tots tenim a la retina el record de casos concrets airejats pels mitjans de comunicació, on judicatura i cúria han adoptat postures sospitosament tancades i obtuses.
Refugiar-se en la dita d’alguns refranys no aporta solucions. No hi ha dret a sentir "a gran dolor, paciència major". Tampoc "caldera vella, bony o forat"… Igualment, d’acord amb les creences de cadascú, allò de "lloat sigui Déu" no és vàlid pas per a tothom.
A mi, que em confesso creient, m’emplena de coratge un trosset de la pregària del "Pare nostre". Allà on es diu "no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal". A partir d’aquesta sentència, segueixo amb el meu vell costum d’aprendre diàriament a donar gràcies. Tant ho faig en llevar-me com en cloure la jornada… Cada dia de vida és un regal de molta vàlua. "De ben nascuts és ésser agraït."