Opinió

L’ambigüitat per bandera

Fa molt de temps que he palesat la meva tesi política envers la complicada situació que viu el Principat. No amago que no sóc indepe, malgrat que sí que reclamo el dret a votar. De ben segur que les urnes, a hores d’ara, no arribarien a proclamar una majoria secessionista. Això obligaria el govern català i sobretot el seu president a aplicar-se en tasques efectives, reals i socials de gestió del país. Sort en tenen que la gent aplicada en tasques de voluntariat social els "tapen les vergonyes". Altrament, el país se’n podria anar al penya-segat.

Per altra banda, m’acoquina percebre actituds d’indefinició i equilibri en el paper de l’Església catalana. Sense anar més lluny, la declaració conjunta de la Conferència Episcopal Catalana (arran de la sentència del procés) té certs ribets de passar full sense complicar-se la vida. Àdhuc picant l’ullet descaradament envers la tesi del govern de Madrid. A partir d’ací, alguns preveres catalans s’han passat mil pobles en alguna de les seves homilies, amarades de tint "polític". Com a exemple, algun panegíric al monestir de Montserrat. En aquest mateix indret, el proppassat dia 4 d’octubre, tingué lloc una pregària en solidaritat amb presos i exiliats. Dessota línia idèntica, el moviment egarenc favorable al tema havia organitzat un acte semblant (per al dia 19) a la parròquia del Carme. Vet ací, però, que, de sobte, el vicari episcopal del Vallès Occidental, mossèn Fidel Catalán, a darrera hora va emetre una ordre impedint que l’orde carmelità cedís casa seva per a l’acte. Finalment, es traslladà a una església evangèlica.

Des d’aquesta "talaia" o mena de trona, li prego (si us plau, amb respecte) que ens expliqui la prohibició. Fa tres dies, en Salvador Cardús titllava de "fariseus amb sotana" les autoritats catòliques locals. Ja cal que s’ho faci mirar. En el benentès que no és pas que jo coincideixi amb la tesi del sociòleg egarenc. Que li quedi clar que ell també m’ha decebut profundament, anant-se a fer la foto amb en Quim Torra en un punt d’una de les anomenades "marxes de la llibertat". Considerant el seu llibre "El desconcert de l’educació" tot un best-seller, em descol·loca amb el seu servilisme polític. Ho sento. Aquest cop no el puc "ensabonar" i me’n reservo altres "detalls".

To Top