Estic cansat de sentir que determinades persones parlin per mi, o per altres centenars de milers , els quals no han delegat la seva representació. De fet, amb xifres a la mà, podem acceptar l’existència de dos milions de catalans, proclius a l’independentisme, però tots semblen oblidar que a Catalunya hi vivim 7.500.000 persones. I, d’aquestes, segons dades de l’IDESCAT de l’any passat, 1.082.099 són estrangeres. Conformen el que en podem dir els nous catalans.
I en aquest concepte tenim un centenar de nacionalitats, tan llunyanes i diverses com paquistanesos, romanesos , llatinoamericans, ucraïnesos, xinesos, africans…
Seria lògic parlar del poble català, si qui en fa ús realment tingui en compte tot el poble català, en la seva pluralitat i diversitat, però si qui en parla només en representa una part hauria de començar les seves intervencions dient: “En nom d’una part del poble català”.
I aquest és un dels problemes greus que ara mateix patim. Bé, de fet, el portem patint des de fa uns quants anys, quan es va decidir que el guió cap a la independència passava només per la part que la desitja, prescindint de la resta, que no la vol o no la desitja per considerar que comportaria molts més perjudicis que avantatges.
I si no mirem cap a Gran Bretanya, amb els enormes danys i conflictes que ha provocat un Brexit, portat a votació, sense més explicacions que quatre ratlles en què tot eren “flors i violes” i ara es troben davant d’una situació realment dramàtica.
També aquí tenim danys enormes, minimitzats pels mitjans de comunicació adherits a la causa, els quals només parlen del que els interessa, però no del que afecta la totalitat dels catalans. Segons el Col·legi de Registradors d’Espanya , en dades de la setmana passada, des de finals de 2017, varen traslladar les seus 5.454 empreses fora de Catalunya.
I, si els danys econòmics són immensos, més ho són els de la caiguda del prestigi guanyat, durant molts anys, culminat amb el que va representar l’organització dels JJOO del 92. Però encara més greu és la divisió social que ha provocat, una deriva cap a uns objectius que no compten, ni tan sols, amb la meitat de la població. D’això, ni en parlen ni en volen discutir els promotors de la via cap a la independència. I aquí és on rau la principal motivació per a la no acceptació que el govern, i encara menys el president, pugui parlar en nom de “tot el poble català”. En absolut.
La majoria, que portem votant quaranta anys i ho hem fet prop de quaranta vegades, hem anat ratificant la decisió de continuar dintre d’Espanya, però encara més dintre de la UE i sota el paraigua protector de l’OTAN, a més d’estar aferrats a la moneda comuna de l’euro i el seu sistema econòmic.
Si abans de prendre el mal camí emprat s’hagués fet un ampli debat, sospesant els pros i contres, amb serietat, rigor i transparència, molts dels apriorismes que ara tenen importants sectors de l’independentisme no s’hi haguessin abocat. Però, ara i aquí, estem en una situació complicada, que ens ha dividit, socialment parlant, i que durarà anys, molts anys, reparar.
S’ha acabat el judici, s’ha conegut la sentència, discutida i discutible, però tothom ha pogut constatar els elements i fonaments de la deriva independentista, i fer-se una idea de com s’havien portat les coses.
Estem en un Estat de dret, dintre d’una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, a nivell mundial, amb garanties, com perquè qui no consideri adequada la sentència la pugui recórrer davant els tribunals espanyols i, si vol, davant els europeus. Però, d’ara endavant, convindria governar i pensar en el conjunt del poble català, i no només en una part.
