Llegeixo un interessant/preocupant reportatge sobre l’estrès laboral a La Vanguardia d’aquest dimarts -"L’estrès laboral empitjora"-, on es faciliten diversos/inquietants resultats sobre quina és la visió de l’empresa per part dels treballadors, la valoració adequada o no del salari o la directa percepció d’emmalaltir per culpa de l’estrès. Cristina Sen, autora d’aquest acurat reportatge, fa constant referència als elaborats estudis i enquestes sobre aquest tema per part de la professora i experta Mireia de las Heras (IESE). Aquest treball periodístic ha de portar inevitables records i vivències d’alguns moments de la vida laboral i professional de molta gent. Sovint ens hi podem veure tots reflectits. Ras i curt: no es diu però es viu, habitualment, una situació d’angoixa i malestar que dificulta amb escreix el rendiment i satisfacció del treballador dins l’empresa. Parlar d’elevats graus de satisfacció pot ser una mera fal·làcia.
Un altre tema és establir un ventall de causes que donin explicació a aquesta situació que acaba sent prou generalitzada. El salari, més o menys adequat, frena i emmascara un munt de situacions de veritable neguit, àdhuc calvari, per part dels qui estan al peu del canó. La nòmina atenalla moltes reaccions. És del tot inevitable. Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, hom es pregunta com es van poder aguantar certes coses en el marc d’un ampli capítol de vexacions i despropòsits. Algunes situacions resulten del tot inversemblants. Molts treballadors, en actiu o jubilats, poden subscriure un interessant/divers decàleg d’aquells drets que consideren que han estat vulnerats o manllevats al llarg de la seva vida professional. Òbviament en funció de la feina i la responsabilitat de cadascú poden canviar els resultats i l’ordre dels diferents greuges.
M’agrada trobar a l’article una clara referència a la necessària formació dels empleats per part de l’empresa, fora o dins de les seves instal·lacions. No hi ha dubte que una formació continuada i de qualitat ha de repercutir sempre en la millora de l’entitat. Això tan evident no sempre és ben considerat ni resolt. Sovint qui mana no vol altra cosa que la "castració" intel·lectual dels seus subordinats. Hi ha temença a les aportacions i suggeriments malgrat que el "jefe" no deixi de pregonar la importància de la innovació i la creativat.
¿Però de quina innovació es tracta quan no hi ha mitjans, inversions ni absolutament res que la faciliti? Sovinteja un discurs buit de contingut i clarament intencionat per evitar que ningú destaqui. L’article reflexiona sobre si el personal se sent atès i escoltat. Al respecte: ¿com és que no s’aprofiten l’experiència i les complicitats de cada treballador en bé de la millora col·lectiva? No hi ha cap exercici més sincer de col·laboració i fidelitat que oferir tot l’actiu intel·lectual/social que cadascú disposa i situa damunt la taula. Això, però, té un greu contratemps. Aquest no és altre que posar en evidència els caps de l’empresa respecte a la seva pronunciada mediocritat i gran desconeixement.
No toleren que el subordinat els passi la mà per la cara. L’empresa, com si d’una finca particular es tractés, és seva i de ningú més. La gelosia i l’esperit venjatiu poden créixer exponencialment. La ignorància és una font inesgotable de malfiances i aquesta s’esperona amb una letal, contagiosa i progressiva toxicitat. Però, en realitat, ¿què es pot fer més per demostrar una ferma i sana estimació vers la institució que t’acull, et paga i et dona feina? És el gran interrogant que sempre acompanyarà la persona afectada. També pot ser un meravellós tresor car ningú sabrà mai el que hom ha arribat a fer, tant de dia com de nit, a l’estiu o a l’hivern, per aquella empresa. Recordar-ho és tan sorprenent com gratificant. El 70% dels enquestats diuen que "ho donen tot" a la seva feina. No en tinc cap mena de dubte.
