‘altre dia per una qüestió de feina m’informava dels continguts necessaris per conèixer d’una manera més acurada la composició d’una serralada del nostre territori i la primera característica que vaig descobrir és que aquell seguit de muntanyes havien estat cobertes pel mar ara feia uns 300.000 anys. Ràpidament vaig fer una operació mental d’ubicar la mesura existencial d’un ésser humà (atenent l’esperança de vida que tenim) dins d’aquests 300.000 anys i em va ser difícil copsar quant de petit i efímer és el nostre pas per aquí davant d’aquests números que presenten els elements naturals impertorbables al pas del temps.
Això ha estat sempre una qüestió que m’ha fet pensar. Roques, mars, glaciars, boscos… esdevenen resistents a l’avenç del món i a la seva temporalitat i nosaltres, les persones, a qui se’ns dona l’oportunitat de gaudir d’una manera molt fugaç del fet de viure, moltes vegades la desaprofitem amb situacions inversemblants de materialisme ufanós i conxorxes eixelebrades.
Tots, nens, avis, alts, prims, bells i lletjos, feu del dia a dia l’única cosa que us ocupa i plantegeu-vos el futur com una oportunitat de caminar sense pors i no pas com un llit d’espines que haig d’anar evitant. Cuideu la vostra alimentació, el vostre cos, gaudiu de l’entorn natural, de la gent que us envolta, sigueu solidaris i sobretot respecteu les opinions dels altres, no us preocupeu massa per les coses i ocupeu-vos-en quan toqui. Sigueu persones que aprofiten el temps de la vida a donar-li vida al temps, no sabem (sortosament) quan arribarà el moment de marxar però sigui quan sigui hem d’haver estat prou hàbils per haver viscut intensament tot allò que ens ha tocat, coses bones i coses dolentes, i donar sentit a la part del conte de què ens han fet protagonistes.
En la joventut sembla que encara queda molt per recórrer però a mesura que ho anem fent la carretera s’escurça i tot i no veure mai el final a l’horitzó hem de ser conscients que aquest final existeix amb tota seguretat i hi hem de saber arribar amb la certesa d’haver fet el recorregut que volíem fer, sense més limitacions que les estrictament inevitables.
La vida de la gent és molt curta, és molt fugaç. Menys de 100 anys no és res comparat amb cronologies existencials de molts dels components del planeta Terra. Obliguem-nos a pensar que som molt vulnerables, també des de la perspectiva del pas del temps, i que són molt pocs els dies els moments que tenim per poder viure amb intensitat, aprofitant cada minut de manera extraordinària.
Llegint la premsa diària no puc acabar d’entendre com el gènere humà perd el temps en coses que no tenen cap rellevància dins de la cotilla del minutat vital que ens ha estat concedit. Enveges i egos pujats per assolir diners i poder a costa de tensions i escarafalls que es fan difícils de racionalitzar. Tots tenim el nostre final escrit, ningú pot canviar aquesta sentència, però el que sí que podem fer, des que naixem i des que més tard prenen decisions, és plantejar-nos les coses des de la perspectiva de l’estem de pas. Per a aquells que només pensen en les coses materials recordar-vos que aquestes es quedaran quan vosaltres marxeu. La casa, el cotxe, els diners, tot absolutament tot es quedarà aquí.
Només els faraons egipcis s’enterraven amb objectes de valor per gaudir-ne en una vida posterior. El pas dels anys i algunes tombes obertes han demostrat que aquells objectes segueixen estant allà, dins el sarcòfag.
Per als qui la vostra manera de ser us porta a ser cabuts amb les coses, relaxeu-vos perquè el pas del temps va situant-ho tot i tothom allà on li pertoca. I el que ara pren importància per uns moments deixa de tenir-la sota la visió de l’endemà.
Els que pensen que quan arribi la jubilació faran esport, viatjaran i gaudiran dels amics han de saber que existeix una possibilitat, potser remota, de no arribar-hi.
Vuitanta, noranta anys, cent a molt estirar són molt pocs, poquíssims.
