Escric aquesta carta dominical en arribar del santuari de la Mare de Déu de Lourdes, després de participar en la 167a peregrinació de l’Hospitalitat de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. El matí del diumenge he presidit la Missa Internacional a la basílica de Sant Pius X i, entre els nombrosos concelebrants de diferents continents, al meu costat, s’hi trobaven dos bisbes africans, un de Burkina Faso i un altre de Nigèria. Comento aquest detall perquè estem celebrant un aniversari que hi està molt relacionat. El papa Benet XV va publicar el 30 de novembre de 1919 la Carta Apostòlica "Maximum Illud", que tracta sobre l’evangelització del món, un deure permanent de l’Església. En complir-se els 100 anys, el papa Francesc ha promogut i convocat el mes d’octubre de 2019 com a Mes Missioner Extraordinari, amb la finalitat de revifar la consciència de la missió ad gentes i reprendre amb nou ardor l’activitat evangelitzadora de l’Església.
La publicació de Benet XV va tenir lloc unes setmanes després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, en plena decepció col·lectiva com a conseqüència de la tragèdia de la guerra. D’altra banda, havia arribat el moment de distingir i separar l’evangelització del colonialisme. D’aquí la importància d’aquella carta, que tractava sobre l’atenció dels missioners, la necessitat d’impulsar novament la missió, la recerca de nous col·laboradors i la promoció i formació del clergat nadiu, i que donava més protagonisme a les esglésies locals. Això faria que en uns 20 anys es consagressin els primers bisbes nadius i l’evangelització comencés a passar a les religioses, religiosos i sacerdots nadius. Benet XV va donar un gran impuls a la missió ad gentes, desvetllant la consciència del compromís missioner, especialment entre els sacerdots.
Tot això respon al manament missioner de Jesús: "Aneu per tot el món i proclameu l’evangeli a tota criatura" (Mc 16,15). Complir aquest manament del Senyor no és quelcom secundari per a l’Església; és una tasca ineludible, perquè l’Església és missionera de per ella mateixa. Els quatre evangelistes recullen el mandat missioner, amb elements comuns i a la vegada amb accents característics. Hi ha dos elements presents en els quatre evangelis; en primer lloc la dimensió universal de la tasca encomanada: "tots els pobles" (Mt 28,19). En segon lloc, la seguretat que en aquesta tasca no estaran sols sinó que rebran la força i els mitjans per desenvolupar la seva missió. El fonament és la presència de l’Esperit Sant, i la presència de Crist ressuscitat enmig d’ells tots cada dia fins a la fi del món. Per tant, la missió dels deixebles és col·laborar amb la de Crist i no es fonamenta en les capacitats humanes sinó en el poder del Senyor ressuscitat present en la seva Església.
L’evangelista sant Joan fa un pas més en relacionar directament la missió que Jesús confia als seus deixebles amb la que ell mateix ha rebut del Pare: "Com el Pare m’ha enviat, també us envio jo" (Jn 20,21). També en la pregària sacerdotal després del sant Sopar Jesús, adreçant-se al Pare, dirà: "Així com m’heu enviat al món, jo també els he enviats al món" (Jn 17,18). El sentit missioner de l’evangeli de Joan està expressat al capítol 17: la vida eterna consisteix que els deixebles participin de la comunió que hi ha entre el Pare i el Fill i d’aquesta manera el món arribi al coneixement de la veritat i a la fe. L’evangelista Joan subratlla que és més important el ser que no pas el fer o actuar.
És condició imprescindible viure la unitat amb Déu i amb els germans per poder ser creïbles en la missió.
