Acabem d’iniciar un nou curs escolar. El valor dels coneixements i de l’aprenentatge adquireix un protagonisme que serà cada vegada més rellevant. El saber, adquirir informació i coneixements, són factors essencials per afrontar la vida amb bones expectatives. La rellevància d’aquest objectiu invita a reflexionar sobre la idoneïtat del model educatiu actual.
Fa ja uns anys, en unes jornades de reflexió de directors dels departaments de ciències empresarials de les universitats espanyoles, un empresari jove, enginyer de professió, va començar el temari de la ponència que tenia assignada amb aquestes paraules: "Señores, yo a ustedes les suspendo como formadores, porque centran su actividad en la transmisión de conocimientos y se olvidan de entrenar competencias empresariales que son requisitos clave para el éxito en el trabajo".
Aquesta afirmació, que per suposat ningú esperava i que ens va deixar preocupats, em va recordar una investigació que havia fet anys abans un equip d’experts de la Unesco sobre el futur de l’educació…
Les conclusions, concretades en 21 propostes d’acció, que encara tenen plena vigència, les resumien en un gran eslògan de formació integral:" SABER SER". Vol dir posar l’accent en la combinació de saber (coneixements) amb aptituds i valors que es basen essencialment en la riquesa emocional.
Una d’aquestes conclusions, centrada en el món docent, deia: "El tipus de formació del professorat cal revisar-la profundament a fi que la seva missió es centri més en l’ educació que en la d’especialistes en la gestió de coneixements". En una altra advertia ja: "Avancem cap a un tipus de societat que exigirà la capacitat d’adaptació a noves i diverses exigències i nous tipus d’aprenentatges".
El que ve a remarcar és que, per poder fer aquesta adaptació, una de les competències que l’escola ha de contemplar i entrenar és ensenyar a saber autoaprendre. Ells en deien "autodidactisme".
En aquest sentit recomanaven també eixamplar els àmbits en què es pot aprendre a tot l’entorn en què l’alumne actua: família, amics, activitats socials, etc. Cal estimular la població educativa que siguin espectadors actius de tot allò que passa al seu voltant, que siguin bons observadors i que ho aprofitin per imitar creativament millors maneres d’actuar.
Totes aquestes visions educatives em permeten connectar-ho amb el gran investigador de la intel·ligència Jean Piaget. Ell diu que els dos factors bàsics que permeten el desenvolupament intel·lectual són: assimilació (adquisició i comprensió de coneixements) i adaptació (aplicar el contingut d’aquests coneixements a la gestió de la realitat en els diferents àmbits).
Aquesta constatació de Piaget va més enllà del saber com a factor principal, i desqualifica deixar la resta de continguts (competències i valors) en segon o tercer lloc.
Aquí hi ha una gran tasca de revisió de la praxis actual, en determinats centres d’ensenyament. El grup classe és un gran escenari per aprendre a gestionar la complexitat de processos evolutius en què la valoració que ens aporten els altres és una part important per poder construir l’autoestima i l’autoconcepte.
Això ho avalaria Henry Wallon, un altre analista de la construcció de la intel·ligència: "La formació del pensament -deia- exigeix la contribució de les emocions i aquestes només es poden desenvolupar en la interacció i la comunicació amb els altres".
Des d’aquesta perspectiva, un factor essencial en la dinamització del grup i propiciar un bon nivell d’aprenentatge és crear un positiu clima relacional entre la diversitat ètnica i cultural dels alumnes d’una classe o curs. Els professors, sobretot a primària, han de saber inhibir la seva problemàtica personal per poder interpretar les sacsejades emocionals pròpies de l’etapa evolutiva en què estiguin els alumnes, i parar molta atenció als que presentin dificultats a superar algunes matèries escolars. Hem de tenir en compte que la reiteració de fracassos en aquestes posicions compromet l’autoconfiança, crea una baixa autoestima i redueix la capacitat per afrontar noves exigències i nous reptes.
No és bo, per tant, deixar enquistar el problema. Cal pensar en exercicis i activitats que ajudin a superar les mancances que evidencien els alumnes.
Com hem esmentat, és un requisit necessari valorar aptituds, capacitats i habilitats que entrarien dintre d’altres tipus d’intel·ligències i que ajudarien a compensar el sentiment de fracàs en certes d’assignatures. Valorar molt el fet de ser simpàtic i comunicar-se bé, tenir habilitats manuals i ser bo en esport, en creativitat, en gust artístic, etc. Són recursos que aporten sentiments de valoració que poden ajudar a reduir la sensació de fracàs per la dificultat d’assimilació de certs temes. Si es fa adequadament, poden millorar molt el seu estat d’ànim i agafar més força mental per afrontar les deficiències superables. Els pares com a educadors naturals també hi han de contribuir. Tenen un gran recurs: l’estimació mútua.
