Governar una ciutat com Terrassa té la seva complexitat. No és Ciutat de Mèxic o Los Ángeles, però té la seva complexitat. És una ciutat que ha crescut més que la seva renda disponible. Ha crescut més la demografia que els seus pressupostos municipals i ha crescut més que la seva base empresarial. I, dintre l’economia, les empreses que vertebren la consistència industrial no creixen, més aviat tot el contrari. Passejar pels polígons industrials de Terrassa no dóna per fer un pom de grans marques empresarials. La desproporció entre l’economia local i el desplegament demogràfic de la ciutat no s’explica per un creixement endogen. S’explica només perquè, dintre el mapa metropolità, Terrassa és un punt d’arribada per a famílies que són expulsades de llocs de major centralitat metropolitana. Aquest factor fa que els que arriben a la ciutat, benvinguts tots, sovint aportin més necessitats que possibles. Creix la població, creixen les necessitats socials, no creix el pressupost públic perquè la ciutat tampoc poc disparar-se fiscalment i no creix la base industrial que és la que aporta uns salaris menys precaris i recursos a la hisenda local.
És un panorama d’una certa complexitat. Que Terrassa no viu una etapa d’alegria econòmica ho veu tothom que passeja pels seus carrers. El deteriorament comercial del carrer de Sant Pere, emblema del batec botiguer de la ciutat, no és una invenció. El reportatge de Diari de Terrassa de fa uns dies era molt eloqüent. Terrassa, és cert, presenta una revifada immobiliària que s’explica tant per haver esdevingut aquest punt de refugi prop de Barcelona de rendes mitjanes-baixes o baixes i perquè el preu del diner és tan baix que la inversió immobiliària dóna poc però dóna més que el que donen els bancs. El moment davant d’una perspectiva d’una certa desacceleració econòmica és per ocupar-se, per cuidar-se’n.
I en aquesta situació hom té la sensació que aquest tema no és de l’interès del govern local. O només hi posen atenció si surt als mitjans. Crec que se senten lluny del món de l’empresa. No està en el seu ADN. No ho critico. Ho constato. Es senten encara còmodes parlant contra unes elits locals que ja només existeixen en la seva imaginació. Tant de bo tinguessin raó i hi hagués una elit local contra la qual poguessin desplegar una mena de renovada lluita de classes! No és el cas. Però no em fixo en el que diuen, em fixo en el que fan. Perquè tenim un govern que es reclama de nova política però en què els que remenen les cireres porten molts i molts anys asseguts al ple de l’Ajuntament i han fet quasi tots els papers de l’auca. I, per a bé i per a mal, ja ens coneixem tots una mica. Simplement caldria repartir els esforços i dedicar-ne també uns quants a treballar perquè Terrassa recuperi el pols econòmic. Terrassa no necessita receptes de catàleg i terregada, necessita propostes singulars i valentes. Propostes que no caben en un tweet, ni donen per una foto a Facebook. Les propostes a nivell local fracassen sistemàticament quan es diu el que sense el qui. Terrassa necessita que es transmeti confiança a aquells que poden fer apostes per la ciutat a través d’inversions econòmiques que creïn riquesa i ocupació. I dintre aquest allunyament del món de l’empresa voldria situar una breu reflexió sobre la B-40.
Les posicions oscil·lants sobre la B-40, que és just reconèixer que a Terrassa hi han estat sempre, són al meu entendre el pitjor error estratègic de la ciutat en els darrers vint-i-cinc anys i, a la vegada, la mostra d’una gran impotència. Terrassa va jugar molt bé la carta dels túnels de Vallvidrera però no va saber jugar i liderar la carta del Quart Cinturó. A Terrassa i a Sabadell els ha perjudicat més la falta de la B-40 que al Vallès Oriental per l’efecte proximitat de la B-30 i de l’A-7. Passegin per les zones econòmiques de la Llagosta, passegin per Parets, passegin per Santa Perpètua de Mogoda, passegin per Castellbisbal, passegin per Rubí i després passegin pels polígons industrials de Terrassa i comparin. Simplement Terrassa ha perdut una generació d’oportunitats extraordinària. Les ciutats s’equilibren si la gent té oportunitats d’optar a retribucions d’una certa categoria. Les ciutats on només hi ha iniciativa pública volen amb un sol motor. Amb dos motors tot és més consistent. Jo, si volgués fer terrassenquisme, apostaria per dos motors.
Hem d’insistir que la B-40 tenia una potència de localització industrial molt important. Recordem que l’empresa amb major concentració d’enginyers que hi ha prop de Terrassa és Ficosa. Fa anys Sony va decidir establir-se a Viladecavalls perquè es van creure la B-40 i després Sony va tancar i va esdevenir Ficosa, una de les empreses líders en el sector de l’automòbil. Preguntar-nos quantes Ficosa tindríem avui amb la B-40 completa és fer una ucronia, però segur que ens hauria anat molt millor. Podríem haver competit bé amb Sant Cugat en localitzacions d’alt valor afegit. No apostar per la B-40 és un error de grans dimensions que Terrassa paga i pagarà amb un afebliment econòmic evident. Els fets parlen sols. Mirin la B-30.
Fer la B-40 implica afrontar una gran complexitat. Efectivament, compatibilitzar un ecosistema natural d’alt valor amb un ecosistema industrial és una cosa complexa. Però hom veu com ho han fet a Àustria, a Finlàndia, a Massachusetts o al nord d’Atlanta i creu que és possible. La sostenibilitat només es resol gestionant la complexitat.
A Terrassa tenim un entorn natural que cal protegir bé. És la nostra identitat, el nostre tresor, el nostre fons d’escenari. Conservar-lo, però, vol dir gestionar-lo. Conservar-lo no vol dir el que han fet a Matadepera per descomptat. Però la conservació real passa per una gestió de l’entorn natural que ajudi la sostenibilitat real. Compatibilitzar empreses immerses en la lògica de l’economia circular o de la manufactura digital amb un ecosistema natural potent és complex però és possible. Cal fer les coses ben fetes, ni que siguin més cares. Els destralers no ajuden en res. Però renunciar a compatibilitzar l’equilibri social i ambiental és dimitir de gestionar la complexitat i tirar per la solució fàcil, no tocar res. A Terrassa, encara recordem aquells que estaven completament en contra de transformar l’antiga Plaça Vella. Amb aquesta lògica no anem enlloc. Més ben dit, anem cap a on estem anant.
