A setmana entrant, previsiblement, es coneixerà la sentència del judici als fets que es produïren a Catalunya durant la tardor del 2017. D’aquests fets, per abreujar, se n’ha vingut a anomenar “el procés”, creant una de les moltes ambigüitats i imprecisions lingüístiques a què ens han abocat els activistes i els mitjans de comunicació -ambdós sovint indestriables- durant tota aquesta història, perquè quan es parla del “procés” no es fa referència a la feina dels magistrats del Tribunal Suprem sinó del “procés cap a la independència”, provocant que es pugui arribar a confegir un titular de diari com “procés al procés”, digne de figurar en l’antologia de les millors portades de “El Mundo Deportivo”. Un cop coneguda la sentència, es més que previsible, també, que es produeixi una reacció en contra d’una part molt important de la ciutadania catalana. Aquesta reacció han volgut que sigui anomenada “tsunami democràtic” i sota aquest epígraf, si algú té paciència i voluntat, es pot trobar a internet tot un seguit de consells i instruccions per activar la reacció, des de cartells per enganxar on calgui a manuals de consells legals que expliquen com actuar en cas de ser detingut o d’encarar-se amb la policia. Es un dels avantatges de la democràcia: allò que la resistència contra la dictadura franquista havia de fer subversivament els paladins de l’independentisme ho poden fer a plena llum d’internet, semblarà poca cosa a les generacions joves però la diferència és majúscula.
En tot cas, i mirant de no perdre’m en més digressions, de la reacció, com deia, se n’ha anomenat “tsunami democràtic”, que és un oxímoron de dimensions tan gegantines com “justícia militar”, “pluja seca” o “violència pacífica”. La democràcia no és un tsunami que arrasa amb tot el que troba al seu pas sinó una pluja fina que fa germinar els camps. Quan hom intenta manifestar aquesta evident contradicció a gent que serien capaços d’estimbar-se amb el cotxe per no atropellar un gos la resposta sempre és del tenor de dir que “cal fer foc nou” barrejant dues metàfores que tenen poc a veure però que porten l’implícit que ells seran els encarregats d’encendre el nou foc i de llençar les cendres del vell. El que volen dir, almenys retòricament, és que estan disposats a destruir un país per crear-ne un de nou que sigui més del seu gust.
A mi aquesta actitud em fa recordar un bellíssim poema de Bertolt Brecht, “La Jenny dels pirates”, del qual reprodueixo uns fragments traduïts magníficament per Feliu Formosa: “Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes/ i fer els llits als dispesers/ i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies/ i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat/ i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu./ P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits/ i direu: d’on surten aquests crits?/ I veureu que jo somric des de l’aigüera/ i direu: aquella, de què riu?/ I un vaixell de vuit veles/ i cinquanta canons/ arribarà al port./ (…) Senyors meus, ben segur que ja no riureu més/ perquè les parets s’esfondraran./ La ciutat quedarà tota rasa com la mà./ Només restarà dret un hotel esparracat./ I direu: és que hi viu algú especial?/ I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit/ i direu: per què no han destrossat l’hotel?/ I veureu que al matí jo obro la porta/ i direu: ella vivia aquí!/ (…) I desembarcaran a migdia cent homes/ que avançaran ombres enllà/ i agafaran tothom, cadascú a casa seva,/ i els encadenaran i els duran davant meu/ i em diran: qui vols que matem?/ I en el port tothom callarà aquell migdia/ quan diran: qui ha de morir?/ I aleshores sentireu que jo dic: tots!/ I quan rodin els caps, cridaré: hop la!/ I un vaixell de vuit veles/ i cinquanta canons/em durà lluny d’aquí”. ¿Cal aclarir que en la cançó de Brecht aquell vaixell no arriba mai?
