Arran de l’obertura del tercer carril -en alguns trams, quart carril i tot- de la C-58 en direcció a Sabadell, tenia previst escriure un article més que optimista: entusiasta. La C-58 -primer B-29 i després, encara, A-18- es va inaugurar el juliol de 1975, just quan em faltava un curs per acabar Econòmiques a la UAB. El cas és que, pràcticament sense canvis, així s’havia quedat durant aquests quaranta-quatre anys. I, de ja fa molt temps, les cues en aquest tram han estat constants, amb un cost econòmic que sense cap mena de dubte haurà superat en molt el que hagi costat l’actual ampliació. Però, gràcies a les gestions del conseller Josep Rull, finalment s’ha aconseguit aquest tercer carril, de moment en direcció Barcelona, i aviat en direcció Terrassa. S’han acabat les cues matinals. Al·leluia, al·leluia, al·leluia!
L’article volia ser entusiasta perquè ja havia donat per fet que em jubilaria com a professor de la UAB sense veure inaugurada aquesta ampliació. I, tot i que s’ha produït just l’estiu que he fet els 65 anys, com que a les universitats ens jubilen als 70, encara podré gaudir-ne una temporada. Ara bé, també aquesta setmana s’ha tornat a posar damunt la taula la qüestió de la B-40, un afer que, ho he de confessar, cansa molt i emprenya encara més. El maltractament fiscal i polític dels catalans -independentistes o no- explica a bastament els quaranta-quatre anys d’autopista C-58 sense adaptar a la realitat d’una ciutat que ha passat dels 157.000 habitants als gairebé 220.000, afegits als gairebé 212.000 de Sabadell, i amb una N-150 que no ha deixat mai de ser un camí de carro asfaltat.
I, és clar, explica les dècades de retard en la construcció de la B-40 -“B” de brevíssima, pels pocs quilòmetres que tindrà-, amb infinits ajornaments de les obres. Cap altra concentració urbana tan poblada i industrialitzada com la del Vallès Occidental no està tan mal comunicada com la nostra a tot Europa. El càstig polític i econòmic és una obvietat, i el perjudici social i econòmic que ha suposat per a la comarca és, a hores d’ara, incommensurable.
Però també és cert que l’actitud política i social d’alguns sectors de la comarca i el país no ha ajudat a acabar l’obra. Jo mateix em vaig oposar públicament, al seu moment, al projecte inicial de Quart Cinturó perquè tenia unes característiques mastodòntiques i inadequades pensades no pas per a la comarca sinó al marge de la comarca. Però ara, amb les proporcions adequades, aquesta via de comunicació, com ha recordat Miquel Sàmper de JxT, és d’una necessitat peremptòria per connectar-nos amb el Baix Llobregat -port i aeroport- i, lògicament, amb Sabadell.
Tanmateix, l’obstinació política d’ERC, ara a l’equip de govern municipal, pot fer que la B-40 acabi -quan s’acabi!- en una rotonda a la carretera de Matadepera, restant-li bona part del sentit que té com a ronda del Vallès Occidental. Tampoc hi han ajudat determinats posicionaments des de Sabadell, és cert. Però costa molt d’entendre què pot justificar aquest final abrupte d’una ronda que quedarà estúpidament tallada en sec, provocant moltes molèsties a la ciutat.
No es vol reduir el trànsit urbà? Doncs facilitem, com a mínim, el de les rondes! Un partit que vol ser de govern ha de tenir sentit pràctic a l’hora de relacionar-se amb la realitat.
Es pot discutir si la B-40 podria haver estat una altra cosa des del principi. Però els fets són que hi haurà, tard o d’hora, una connexió amb Abrera cap al Baix Llobregat que cal acabar amb la màxima racionalitat, ni que s’hagi de renunciar a posicionaments ideològics, d’altra banda, dictats des de fora de la ciutat.
