Produeix una immensa tristesa i, alhora, indignació, per als qui hem ostentat el càrrec de diputat al Parlament, veure com la màxima institució del país ha descarrilat totalment. Res té a veure l’actual cambra parlamentària amb aquella en què havíem treballat, anys enrere.
Els darrers anys han estat un autèntic malson, i no semblen haver acabat, encara. Ni es treballa, ni es legisla (una sola llei en un any i mig), ni es controla l’acció de govern, perquè simplement el govern no governa. Tenim un Executiu que funciona amb els pressupostos prorrogats de 2017, i res fa pensar a tenir-ne uns de nous, per a l’any vinent. Impossible actuar. Només es pot vegetar.
Però això encara no seria el pitjor, si no fos que les poques sessions que es fan, per complir amb la normativa de plens, només serveixen per "crear espectacle", mal espectacle, és clar. Mai havíem vist abandonar l’hemicicle per part d’un grup o diversos grups de la Cambra. Mai havíem sentit crits, insults, provocacions i constants crides a l’ordre, amb expulsió inclosa, per part d’un president, superat per les circumstàncies.
I mai havíem assistit a debats i votacions sobre qüestions que res tenen a veure amb les competències, contingudes a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la nostra Carta Magna. Oimés si, sobre algunes, s’ha pronunciat amb total claredat el Tribunal Constitucional.
Estem en una situació caòtica, fruit d’un govern inoperant, sostingut de mala gana per uns partits independentistes que han perdut el nord, estan barallats i no tenen clar cap a on anar, a l’espera de la sentència i a l’espera dels moviments de l’altre. Així, doncs, s’anul·len uns als altres, amb un president incapaç de posar ordre ni coordinar res, perquè no té ni preparació ni autoritat per fer-ho.
Mentrestant, la degradació dels serveis essencials va en augment. I el nostre prestigi, amb ells. Les darreres dades sobre qualitat dels serveis han fet caure Catalunya cap als darrers llocs, on mai havíem estat. Parlo de la sanitat, situada a l’avantpenúltim lloc, o de serveis socials, en el darrer, ensenyament, en el tercer tram, etc. Clarament, hem perdut l’Estat del benestar que havíem conquerit, tot i algunes deficiències que calia corregir. I que podríem haver resolt, si no haguéssim entrat en la voràgine del procés que tot ho ha destrossat.
Però, per això, la situació del Parlament encara és més greu, perquè era allà des d’on es podia redreçar el país, buscant nous acords i pactes, ni que fos per aconseguir "gestionar el país". És que ara no hi ha política ni gestió.
Fruit d’aquest desgavell progressiu, s’ha produït un efecte lògic, i alhora nefast, com és l’augment de la mediocritat, en bona part dels membres del Parlament. Si abans deia la manca de preparació i autoritat del president, podria enumerar un bon nombre de portaveus, portaveus adjunts, membres de la mesa, presidents de comissions… com a mostra que amb aquests elements difícilment es pot anar per un altre camí, ni teixir acords i pactes, de complicada elaboració.
S’ha optat per portar "hooligans", o submisos membres de partit, en comptes de parlamentaris preparats, en alguns dels àmbits de la societat. La mateixa composició del Consell Executiu reflecteix aquestes mancances, i d’aquí que no hi hagi capacitat de gestió ni acció. Tots estan a l’espera de novetats i, a falta d’elles, ningú creu necessari emprendre actuacions, en cap matèria concreta. Ni tampoc anar a Madrid a negociar, perquè el govern central forma part de l’imaginari independentista com un adversari a batre, o un element extern inevitable, fins que arribi el dia d’un alliberament, en què ningú creu. Mentrestant, el deute va creixent i en poques setmanes podrem dir que ja el tenim en els vuitanta mil milions. Una xifra immensa, inimaginable, que produeix més de tres milions i mig d’interessos diaris. Pensem, quan tinguem a la mà el poder de decisió, a qui fer confiança per sortir d’on estem, i encarrilem un Parlament i un govern descarrilats.
