Quan segueixo el món informatiu català, se’m fa tot fosc. Per posar alguns exemples, si na Mònica Terribas (al "Matí de Catalunya Ràdio") fa una crida a la desobediència, és que hem perdut el nord. Com quan el president Torra atiava els CDR dient-los aquell estirabot del "feu bé d’apretar". Exactament igual.
Casualment, en Francesc Marc Álvaro acaba de publicar el llibre "Assaig general d’una revolta". Quan sembla ésser que la sentència del judici de l’anomenat "procés" és a punt de fer-se pública, va pel segur. En vendrà molts exemplars… Ha estat la pitjor de les crisis polítiques de l’Estat espanyol des que es va albirar una suposada democràcia. Ací, certament, hi ha molt a dir.
Sembla evident que tot arrencà l’estiu de 2010. Quan el TS va tombar l’Estatut d’Autonomia tocava plantar-se fortament. No es va fer. De ben segur perquè -al Principat- hem tingut dirigents polítics ben poc contrastats. A partir de llavors, tot ha anat a molt menys… El simulacre de referèndum de l’1-O, la DUI virtual, l’aplicació del controvertit article 155, l’engarjolament més que qüestionable de nou catalans i la fugida a l’estranger de set més han anat embolicant la troca.
La majoria "de la ceba" del Parlament (prou esqueixada i dividida) no es correspon amb la xifra aproximada de dos milions de catalans que semblen ésser-hi proclius. Per tant, l’invent del teòric "mandat" o la "transversalitat" etèria d’uns mots que no sabem què volen dir no serveixen per arranjar els temes ni per avançar un sol pam.
L’autor del llibre referit fa una anàlisi històrica dels orígens de tot plegat. N’exposa les causes que ell considera cabdals. "Despulla" el pensament dels principals protagonistes de la funció i ressalta el garbuix i desgavell d’una situació que requereix quelcom més que una metafòrica intervenció quirúrgica. Sobretot, diàleg, imaginació, seny, obertura de mires, criteri, compromís, absència de personalismes i recerca real de reptes avesats a conquerir millores socials plausibles.
De moment, les necessitats de col·lectius concrets del nostre entorn (ensenyament, sanitat i/o llei de dependència, entre d’altres) haurien d’anar per davant de bona part d’aquesta mena de saraus. O no?
