El proppassat 25 de setembre ens reunírem, en el Centre Cultural, un bon nombre dels antics mestres de català que impartírem classes a les escoles de la ciutat entre els darrers anys del franquisme i els primers anys de la Transició. La Delegació d’Òmnium Cultural a Terrassa, amb l’Anna Carol al capdavant, ha fet possible un emotiu homenatge i un sincer reconeixement vers aquells joves que ensenyàvem català enmig de tota mena d’adversitats i surrealista il·legalitat.
Al Cultural faltaven companys que, tristament, ens han deixat. Han passat més de quaranta anys. Molt de temps. Entre els assistents es va viure l’alegria del retrobament i la recordança d’un munt d’anècdotes. Salvador Cardús ho va dir en el seu parlament: llavors no hi havia consciència de la importància del que estàvem fent. L’edat, l’espontaneïtat i els neguits/necessitats de qualsevol estudiant universitari no ens feien veure res més.
La importància del que va representar aquella experiència ha vingut molt temps després. Així ho penso i no crec equivocar-me. Contents d’aquella feina i humil aportació. En qualsevol cas el fet de recordar aquells anys de monitors-mestres-pioners és una oportunitat fantàstica i meravellosa per recuperar també la memòria de la nostra joventut. Estàvem oberts a tot i res ens espantava. La tasca de mestre de català tenia quelcom d’aventura i coratge per obrir-te camí en una escola, sovint hostil o indiferent, i controlar un grup on n’hi havia de totes les mides, edats i capacitats. Ja no sé si érem valents o un xic inconscients. Ens volíem menjar el món i fèiem un munt d’activitats i treballs més enllà de les nostres obligacions com a estudiants universitaris. Òmnium fou la nostra gran oportunitat.
Fèiem classes a dojo i de tota mena, érem monitors d’esplai, passàvem les temporades de Nadal com a venedors en alguna àrea comercial, ens convertíem en cobradors del quinto o a l’estiu més d’un s’enfilava, cada dia, en una torre d’observació i avistament d’incendis. Cadascú que cerqui la seva casella i escorcolli/celebri el temps passat. Potser sí que un reconeixement pot anar bé més enllà d’una justa consideració.
Sense el passat resulta impossible entendre un bri el moment present. Malgrat tot, el reconeixement de fa uns dies no es pot limitar a uns anys i a un grup de voluntaris que predicàvem una llengua "estranya" on llapis i globus són mots invariables. Cal fer homenatge a la gent que va fer possible aquesta pàgina de la història recent de Terrassa. Hi havia persones que es van gratar la butxaca, un munt de vegades, perquè les classes tinguessin una necessària regularitat. Persones que entenien que era una justa aportació per a un projecte de país on la llengua sempre ha de ser el pal de paller de la nostra identitat com a poble. Prohoms, mecenes, patriotes? No sé quin pot ser-ne el qualificatiu.
L’homenatge no podia descuidar la figura de l’Anna Santamaria, que va tenir un paper importantíssim en la coordinació de les classes i la preparació bàsica d’aquells pioners. Feia tots els papers de l’auca per poder garantir continuïtat i qualitat. La seva referència és obligada en qualsevol conferència o document sobre aquest tema. No la podrem oblidar mai. Per sempre, gratitud i memòria.
Ja no sé si érem valents o un xic inconscients. Ens volíem menjar el món i fèiem un munt d’activitats més enllà de les nostres obligacions com a universitaris
