Les rieres del Palau i de les Arenes són probablement el major repte de transformació urbanística i social que té plantejat Terrassa per als propers anys. Constitueixen una barrera que separa barris i persones, que dificulta les comunicacions i que té un impacte molt potent en la manera que tenim de viure i d’entendre la nostra ciutat. Formen part del nostre paisatge quotidià i de la nostra història durant segles: ens hem acostumat a veure-les, a travessar-les, a tenir-les tan presents que a vegades no ens adonem del gran obstacle que són.
Les rieres han marcat el passat i marquen el present de Terrassa, però volem que no marquin el nostre futur. Aquest és el sentit d’una de les prioritats que s’ha fixat el govern municipal per als propers anys: fer que Terrassa sigui una sola ciutat, apropar tots els barris i crear noves oportunitats de progrés i de benestar. I per aconseguir això hem d’aconseguir, entre moltes altres coses, transformar les rieres i que no siguin una barrera.
En un dia com el d’avui, quan la ciutat recorda aquelles tràgiques riuades del 25 de setembre de 1962, toca més que mai mirar cap al futur sense perdre de vista el passat. Aquest és un dels fets més dramàtics que ha viscut la nostra ciutat i ha deixat una profunda empremta en la nostra memòria col·lectiva, sens dubte, però insisteixo: hem de mirar cap al futur i fer front a un dels grans reptes dels propers anys, definir una estratègia de futur per trencar barreres físiques, socials i mentals.
Per tant, des del govern municipal hem començat a dibuixar un camí que ens porti a assolir aquest objectiu tan ambiciós. Així, hem començat per obrir un espai de diàleg amb la Comissió de Rieres, formada per una vintena d’associacions de veïns i veïnes: tenim aquí un marc en el qual debatre idees i propostes, que en el seu moment s’hauran de debatre amb molta més gent i en molts altres fòrums. Estem construint, doncs, una agenda de treball en la qual anem definint qüestions com la forma que ha de tenir l’estructura tècnica i l’estructura participativa de tot el projecte, les necessitats pressupostàries actuals i futures, la recollida de documentació i la necessitat d’estudis molt diversos…
Per altra banda, entenem també que aquest, a més de ser un projecte de ciutat, té unes dimensions que el situen com una actuació important a escala de país: ens caldrà buscar la complicitat i el suport d’altres administracions, en funció de les diferents competències que tenen, per tal de sumar forces i assolir els objectius que ens fixem.
Aquest serà un camí llarg i difícil, però l’afrontem amb optimisme i amb voluntat de diàleg i consens, molt conscients dels obstacles que caldrà superar, però també de les extraordinàries oportunitats de futur que ens obrirà la cobertura de la riera del Palau i la renaturalització de la de les Arenes. Abans que res, però, cal crear les condicions perquè vagin apareixent idees i punts de vista diversos i per anar definint un nou model de ciutat, al mateix temps que dibuixem una estratègia compartida per convertir els projectes en realitats.
Comencem a veure, doncs, les rieres no només com a obstacles, sinó com a oportunitats de canvi i de millora de la vida de les persones. Comencem a imaginar una Terrassa sense rieres. I comencem a fer-la possible, pas a pas, sumant totes les nostres forces.
