El proppassat diumenge vàrem tornar de la peregrinació diocesana a Assís i Bolonya. En aquesta peregrinació hem viscut dos moments particularment significatius: la celebració de la Santa Missa, a la basílica de sant Domènec, a Bolonya, al costat de la seva tomba, i, divendres passat, la celebració vora la tomba de sant Francesc d’Assís a la basílica que duu el seu nom. Han estat uns moments de pregària especial per a la nostra diòcesi al començament del nou curs. Recordem avui alguns trets de la vida d’aquests dos grans sants.
Sant Francesc d’Assís (1182-1226) va viure una joventut despreocupada, conreant els ideals cavallerescos del seu temps. Als 20 anys participà en una campanya militar i va ser fet presoner. Es va posar malalt, fou alliberat i en tornar a Assís va començar un procés de conversió espiritual que el portà a un canvi radical del seu estil de vida. En aquesta època té lloc l’episodi del missatge de Crist crucificat a l’església de Sant Damià, que li diu: "Vés, Francesc, i repara la meva Església que està en ruïnes". Més endavant renuncià a la seva herència paterna. El 1208 es va sentir cridat a viure pobrament i dedicar-se a la predicació. El seu ideal: ser com Jesús, contemplar el Crist, estimar-lo intensament, imitar les seves virtuts.
En ell destaca la centralitat de Crist i l’amor a l’Església. Se sent cridat a viure en la pobresa i a dedicar-se a la predicació, seguint d’aquesta manera Jesucrist pobre i crucificat. Es caracteritza també per un gran amor i fidelitat a l’Església. No renova l’Església sense el Papa o contra ell, sinó només en comunió amb ell. En sant Francesc s’harmonitzen l’Església fonamentada en la successió dels apòstols i el nou carisma que l’Esperit Sant suscita en aquell moment per renovar-la. En la vivència d’aquesta unitat es desenvoluparà la veritable renovació. L’amor a l’Eucaristia i a la Paraula de Déu també serà una constant en la seva vida; el sentit de la fraternitat universal i l’amor a la creació són característics de l’espiritualitat franciscana, així com la vivència de la perfecta alegria.
Sant Domènec de Guzmán (1170-1221) nasqué a Caleruega (Burgos) i va morir a Bolonya. Fou canonge d’Osma i va acompanyar el seu bisbe al nord d’Europa i es va adonar de dos grans desafiaments als quals l’Església havia de fer front: l’existència de pobles sense evangelitzar i els mals causats per l’heretgia dels càtars. D’acord amb el papa Innocenci III, es dedicà a la predicació de la veritat, acompanyant la predicació de l’Evangeli amb l’exemple d’una vida pobra i austera. La seva espiritualitat és eminentment apostòlica i es porta a la pràctica a través de formes noves com la vida mendicant en pobresa, que permetia una disponibilitat més gran per a l’estudi i la predicació itinerant i al mateix temps oferia un testimoni concret i visible.
Ell cerca la perfecció desenvolupant tots els mitjans de la seva vocació: la centralitat de l’Eucaristia, el valor de la confessió i del rés de l’ofici diví; la preocupació per la veritat de la fe i per la salvació de les persones; el lliurament generós a l’Església i al servei del sant Pare. Posa un nou accent en l’amor a la veritat, que es cerca sobretot amb el contacte assidu amb la Sagrada Escriptura, i també un nou ardor en el treball per a la salvació del proïsme. En sant Domènec, la vida apostòlica va íntimament unida a la vida contemplativa. Considerava indispensables per a la missió evangelitzadora la vida en comú en la pobresa i l’estudi. La vida comunitària ajuda l’estudi i l’oració, i facilita també el despreniment dels béns d’aquest món. Veu l’estudi en funció de l’apostolat, com a preparació per a l’apostolat.
Sant Francesc d’Assís i sant Domènec de Guzmán varen ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant, varen col·laborar generosament perquè la gràcia que havien rebut de Déu fructifiqués de manera abundant i d’aquesta forma va- ren donar una resposta eficaç als reptes que l’Església i la societat del seu temps plantejaven.
Que la seva intercessió ens ajudi a nosaltres a fer el mateix a la nostra vida i a la diòcesi.
