Gairebé tothom, treballi o no, espera i anhela passar un temps de vacances, especialment d’estiu. I els que no se les poden permetre, per la raó que sigui, generalment econòmica, no deixen per això de desitjar-les. Car el desig és «lliure», malgrat que no ho sigui la necessitat. I és en la necessitat de fer vacances, que tanta gent diu tenir, on crec que tot hi cap.
Es parla de necessitar un temps lliure (vacacional) per descansar, esplaiar-se, desconnectar, gaudir de la natura, la platja o la muntanya, viatjar, conèixer gent, països, cultures, descobrir altres maneres de viure, costums, històries, llengües, paisatges, etc. Distanciar-se, ni que per a alguns només sigui mentalment, de la rutina diària, responsabilitats, obligacions laborals. I els que tenen família mirar de viure-la amb un tarannà, actitud i ànim més distesos, lúdics i festius. En altres paraules, recrear-se plegats en un temps on ningú no hagi de córrer o tenir pressa per res. Encara que a hom li pugui agradar fer recorreguts pel seu compte, amb parella o grup. Que és tota una altra cosa.
Tornant a la necessitat de passar un període de vacances (llarg o no prou, curt o potser massa), es pot entendre que, en acabar-les, un torni satisfet i refet a les seves tasques habituals i ordinàries. Amb més força per seguir, o ben frustrat i cansat, segons que les seves expectatives de passar-s’ho bé durant les vacances hagin respost (o no) a l’objectiu i finalitat que perseguia: reposar, relaxar-se, calmar el seu món interior, retrobar l’equilibri vital que buscava sense haver de patir gaires cues a les carreteres, llargues esperes, retards o cancel·lacions de vols als aeroports, massa estona a les estacions de tren o a qualsevol altre mitjà de transport públic. En fi, no pagar un preu massa alt en cap sentit. I poder tornar a casa tenint una mica més clar que el que de debò compta és saber discernir el desig de la necessitat i reconèixer que en realitat les vacances, més que un temps “guanyat” per perdre’s en distraccions, diversions i entreteniments de tota mena, és un estat mental que fa pas a una sort de pausa existencial, a tall de parèntesi que s’obre en el que som i es tanca (sovint en fals) en el que fem.
En aquest punt crec que la millor pregunta que hom es podria fer abans de començar les vacances és: «Per què necessito fer vacances?». I la resposta més adient tal volta seria: «Per res». La qual, paradoxalment, donaria més sentit al seu descans vacacional. És clar que per arribar a aquesta conclusió cal partir de la consciència tranquil·la i alhora inquieta que potser no hi ha res més difícil que estar-se sense fer res, mal que hi hagi força persones que és justament això el que volen al llarg de les vacances i omplir així llurs dies d’oci i lleure.
Davant, però, la impossibilitat pràctica de no fer res, hom podria dir-se: «Tant se val!», i posar-se a fer coses, a estar més i més actiu, fins al punt de lliscar pel pendent d’una hiperactivitat desassenyada i trivial, cercant sensacions noves, com més fortes i intenses millor. I el repòs físic i psíquic que el seu cos i ment necessitaven llavors naufraga en una mar agitada per la fal·lera i el delit de tenir vivències úniques i inoblidables€ que no es voldrà callar.
Naturalment que cadascú és lliure de fer les vacances que li vinguin més de gust. Que després se senti millor amb si mateix per com les ha passat i quin contingut personal n’ha tret, si l’han enriquit per dins o li ha quedat el regust aspre d’una fatiga empobridora que preferiria no explicar, dependrà en gran manera de la importància i valor que doni al plaer dels sentits i centri o no totes les seves experiències al voltant d’aquell. Talment les vacances fossin només i sobretot una invitació a deixar-se anar, a alliberar-se de preocupacions i deures.
Prou comprensible, ben mirat. Ara bé, també caldria ser prou sensats i realistes per admetre que les vacances, per bones i necessàries que siguin, no resolen res. I en alguns casos, fins i tot, poden complicar la vida, en el sentit que hom confongui desentendre’s i desatendre les servituds sovint carregoses i estressants que comporta viure en societat amb «passar» completament del que passa al món. Car, en el fons, ningú pot desconnectar del tot del món, excepte sortint-ne€ per sempre.
Així, el repòs que hom obtingui en els dies vacacionals tant el pot dur a tornar a la feina (si en té), a l’estudi, a l’ocupació o el negoci que sigui, amb renovades forces i positiva energia, com a preguntar-se si el repòs desitjat no li haurà fet veure’s a si mateix d’una manera diferent de com creia ser i se li obri la porta a una crisi existencial que li faci replantejar tota la seva vida fins ara. Talment hauria passat per un procés -inesperat- de transformació personal, sortint de vacances essent un -el de «sempre»- i tornant-ne essent un «altre» encara per conèixer. Un canvi radical que no podrà atribuir a res específic, a cap causa clara i concreta. Intuirà, tanmateix, que ja no podrà seguir més creient-se igual a si mateix en tot. Això és viure instal·lat en un sentit d’identitat fix i segur, per variades i diverses que siguin les seves experiències.
Hauran estat tal vegada el silenci i la solitud en què reposava el seu repòs vacacional (valgui la redundància) la font d’aital somoguda interior? Aquesta podria ser una hipòtesi plausible, si bé el silenci i la soledat per si sols no canvien res ni ningú (ni falta que els fa) si no hi ha una profunda vivència humana en el seu si. La qual serà més o menys fecunda o més aviat estèril, segons que hom se n’hagi fet afortunat ressò en les entranyes del seu ésser, o simplement l’hagi pres com una «necessitat» que no interpel·la ni qüestiona cap aspecte de la seva vida. I sense fer-se’n cap problema. Seguint amb una visió acrítica i superficial de si mateix i del món.
Comptat i debatut, fer vacances no és quelcom que hom es pugui prendre lleugerament per molt lleuger de roba que vagi.
