Dinar fora de casa és un costum social arrelat de fa temps. Sempre he cregut que val més la bona companyia i fer-la petar amb amics que no pas el contingut del plat concret que es mengi. Ho interpreto com un "costum" sa que cal mantenir. Potser no és tan "normal", però, cruspir-se un esmorzar no "convencional" amb una colla de quaranta o cinquanta amics… A base de seques amb botifarra i cansalada, pa amb tomàquet (o torrat), allioli, porronet de vi, postres, cafè i gotes, durant més de dues horetes… "Gat vell i la cua verda!" És el que en diria "de ganivet i forquilla", la qual cosa el converteix en summament agradable. Tot arrenca, onze anys enrere, quan es va anar engreixant el llistat d’antics empleats del sector estalvi (a l’antiga ct*) que passaven a la condició de "jubiletas". Ací, posant-hi nom i cognoms, cal citar en Josep Maria Perés i Prat. Seva fou la idea de crear una penya de senderistes -l’any 2008–, batejada com a "colla dels dimecres". El destí més habitual l’ha configurat el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac.
Amb tarannà obert que admetia la "inscripció" d’altres amics provinents d’altres sectors professionals, la xifra de socis ha anat creixent. Rar era el dimecres que no s’hi ajuntés un mínim de trenta excursionistes, per passar el matí plegats, fent esport.
Avui, concretament -i ho aprofito per fer propaganda del restaurant-, fem una mena d’assemblea al "Rubell" de Monistrol de Calders. Tibant d’adagis en penso un que diu: "Els carlins, que els mati Déu. Si no, per què els feia". Som en una etapa vital on aviat començarem a restar més que no pas sumar, no fem cap mal a ningú brindant-nos un extra. "Com a cal sogre." "A cor què vols, cor què desitges."
Potser serà -com fa la dita- que "és de savis esmorzar com reis, dinar com prínceps i sopar com pobres". De fet, avui, en arribar a casa, segur que no dinaré… I, per sopar, en tindré prou amb una fruita i un iogurt. No fos cas que hagués de pagar un suposat excés. "Una flor no fa estiu." Dit altrament, "un dia a l’any, no fa pas mal, oi?".
Bé, jovent ! "Salut, força al canut i que per molts anys puguem fer semblants obres, amb els mateixos manobres!"
