És aviat per valorar l’embolic provocat pel capgirament -no m’atreveixo pas a dir-ne “reordenament”- del trànsit al centre de la ciutat. Que s’hagin posat 105 agents de la policia local per evitar col·lapses els primers dies d’escola, molts a les zones on hi ha hagut els canvis, mostra que si més no d’entrada se’n preveien, de situacions de conflicte. I que la regidora de Mobilitat, Lluïsa Melgares, afirmi que la situació “ha anat millor del que s’esperava” és que, efectivament, n’hi ha hagut. De manera que, a l’espera de veure com el ciutadà s’acostuma a uns canvis laberíntics en un centre prou embullat, m’abstinc de fer valoracions precipitades. El temps mostrarà l’encert o el fracàs de les decisions d’ara i de les anunciades per als propers mesos.
El cas, però, és que hi ha problemes d’ara que, en bona part, són conseqüència de males decisions anteriors. Una de les més notòries és haver construït un aparcament a la Plaça Vella, cosa que ara serà complicat -i caríssim- de resoldre. I no és que no es pogués preveure. Precisament -i que el lector perdoni l’autocitació-, el 8 d’octubre de 1993, ara fa vint-i-sis anys, vaig publicar un article a l’Actualitat amb el títol “A la Plaça Vella, no”. Hi escrivia: “Sembla poc raonable -i fins i tot innecessària- la construcció d’un aparcament subterrani a la Plaça Vella. Si es fa, es condemna definitivament a tenir oberts al trànsit, per sempre més, dos carrers, un d’entrada i un de sortida a la Plaça Vella. Es promou el mal costum de desplaçar-se en vehicle particular fins al centre de la ciutat”.
I, després de valorar negativament les molèsties pel temps que durarien les obres i els entrebancs previsibles per les descobertes arqueològiques, acabava: “Costa d’entendre aquesta voluntat gairebé malaltissa de fer les coses difícils. (€) Mai no hauria imaginat aquesta vena de contractistes d’obres que portaven amagada alguns d’aquells progres d’abans!”. Poc després, l’alcalde Royes anunciava un nou aparcament a la plaça del Progrés, i jo hi tornava amb un article titulat “Terrassa Pàrquing” (18 de febrer de 1994), i acusava el govern socialista d’haver renunciat a defensar una concepció progressista de la ciutat.
Ara, empesos per una nova orientació política i ideològica, el nou govern municipal està decidit a posar tota mena d’entrebancs per forçar els terrassencs a reduir l’ús del vehicle privat pel centre de la ciutat. I, si s’ha parlat molt dels entrebancs al voltant de la plaça Vella i al portal de Sant Roc, es podrien també esmentar amb escepticisme les decisions que col·lapsaran el carrer de Topete i les incomprensibles decisions al voltant del Cementiri Vell. No cal que digui que comparteixo el principi general -ja el compartia fa vint-i-sis anys- de crear “zones de baixes emissions”, però en canvi no veig tan clar si les decisions són les adequades. D’una banda, perquè tornem a començar la casa per la teulada i, si de posar obstacles a fe de déu que se’n sap, en canvi no s’han ofert alternatives prèvies que no siguin el “ja us espavilareu”. De l’altra, perquè semblen decisions pensades en el curt termini. Quan ja estigui tot reordenat i s’hagin fets els nous accessos al pàrquing de la Plaça Vella des del carrer de Vinyals -espero que aviat en coneguem el pressupost, el calendari i, és clar, l’impacte ambiental de les obres i la maquinària durant molts mesos-, estem segurs que seguirem tenint els mateixos vehicles contaminants? L’envelliment de la població del centre i l’escassa natalitat no reduiran el nombre de vehicles encara més que els obstacles que es posen ara? No n’hi haurà molts d’elèctrics? No en tinc la resposta. Però m’agradaria pensar que les decisions d’avui estan pensades amb els ulls posats en el futur i no l’ara mateix, com es va fer fa vint-i-sis anys.
