Tenim un privilegi d’estar voltats de bosc. I d’un bosc ben especial. Aquesta barreja d’alzines, roures i pins que tenim a Sant Llorenç i la Serra de l’Obac barrejada amb els conglomerats de roca que li són característics li dona una personalitat singular. Tenir bosc entre cingleres i pujols és diferent. Tenir aquestes canals en què els arbres fan d’agafadors i les arrels dibuixen graons és diferent. Tenir bosc d’una frondositat suficient com per deixar que la llum arribi matisada i dibuixi raigs com llances permet crear trajectes màgics. En alguns llocs el bosc presenta singularitats sorprenents com el bosc de pins cargolats que hi ha més enllà de l’Era dels Enrics. Les seves formes de fantasia permeten des de les explicacions més científiques fins a les més esotèriques. Els senders que es dibuixen entre alzinars són especialment bonics. A determinades zones com al peu de Castellsapera el bosc és gairebé noucentista. Les sanefes verdes, com betes de bosc, que es dibuixen als grans massissos de roca fan el paisatge diferent i permeten camins per llocs, que vistos de lluny semblen de trànsit impossible. Els nostres boscos no són els més espectaculars però són els que marquen el caràcter de les nostres muntanyes. La nostra interacció amb aquest bosc ens marca i ens inspira. I de tant en tant, com a monuments naturals de gran bellesa, admirem l’Alzina al Vent amb les seves branques de pop, ens reclinem davant la majestuositat severa del Roure del Palau o imaginem la solidesa que devia haver tingut el Roure del Parrac.
Òbviament que som capaços d’apreciar altres tipus de bosc i que ens fascinen boscos més contundents o arbres de volums i dimensions extraordinaris. I si passegem pel Pirineu, o per boscos mil·lenaris del sud de Xile, o anem al Sequoia Park, ens adonem de com el bosc, a més de ser font de múltiples coses, és una de les belleses naturals més preuades. Valoro encara més els nostres boscos quan he pogut passejar per boscos molt plans a Massachussetts, a Alemanya o a Finlàndia. Són fantàstics, però els trobo a faltar la nostra diversitat mediterrània i molt especialment de Sant Llorenç i de Montserrat. Cadascú estima allò seu.
Aquest estiu hi ha hagut molt debat pels incendis enormes de l’Àfrica, els menys comentats, de Sibèria i sobretot de l’Amazones. Fins i tot a la reunió del G-7, Macron va posar el tema a l’agenda. Poc abans havia fet un tweet on, sota una imatge de la selva amazònica cremant, Macron escrivia: “Es crema ‘casa nostra'”. Bolsonaro, el mandatari brasiler, fa el paper més galdós que hom pugui imaginar també en aquest camp. En un context d’emergència climàtica aquests grans incendis són una pèssima notícia. Es perd patrimoni i es perd la màquina més perfecta de capturar CO2 i retornar oxigen. Realment vivim un moment en què el món no té els lideratges que necessita per afrontar el repte més gran que ha viscut mai. La complexitat que hi ha al darrera del canvi climàtic topa amb populistes i líders que, amb poques excepcions, són líders menors.
Però si volem un món amb una transició real de les energies fòssils a les energies sostenibles hem de comptar amb els boscos i hem de comptar amb la fusta. Les possibilitats de la construcció en fusta, de les cel·luloses tèxtils o del bioasfalt poden permetre contribucions molt importants per a un panorama de sostenibilitat més real. Però els boscos que més contribueixen a la captura de CO2 són els boscos que creixen. És a dir, la contribució del bosc madur a la sostenibilitat del planeta no és tan potent com la del bosc que creix. Per això treballar el bosc vol dir intervenir-hi. De vegades intervenir-hi per fer tales selectives i replantar per poder crear un cicle productiu de la fusta potent i sostenible. De vegades intervenir-hi per usar la seva biomassa i de passada netejar el bosc com a protecció per als incendis. Hi ha altres intervencions que permeten imaginar el bosc com una externalitat activa. I això vol dir que haurem de definir aquell bosc que volem preservar intacte, com a patrimoni natural intocable, i aquell bosc que volem que ens ajudi a la sostenibilitat i per tant ha de ser treballat. I, quan veig les innovacions robòtiques que poden permetre que, per exemple, la biomassa suposi una activitat econòmicament equilibrada, imagino les reaccions dels conservacionistes a ultrança. Estem davant d’un dilema. Ens agrada el bosc tal i com està. Però el bosc que necessitem per a la sostenibilitat és un bosc treballat. Amb cicles reproductius naturals i amb activitat. Res que no passés als nostres boscos fa unes dècades. Només cal passejar per Sant Llorenç i veure com el bosc era una forma de guanyar-se la vida. Potser igual que hem fet a les ciutats per preservar el patrimoni arquitectònic haurem de fer catàlegs de boscos protegits i deixar que altres boscos, degudament regulats, sigui boscos amb una forta activitat. El bosc és part de la solució. I bescantar les solucions és una estupidesa que la humanitat ja no es pot permetre.
