VUI s’acompleixen deu anys i mig des que em van prejubilar. Van ésser trenta-quatre anys treballant al sector de les caixes d’estalvi. Ho recordo amb bon regust de boca. Tan sols em resta el neguit d’haver vist, finalment -quan jo ja no hi era-, com tot el "vaixell" s’esfondrava. Qui m’havia de preveure que em "liquidarien" tan jove? Ha plogut molt d’aleshores ençà. D’acord amb un període tan dilatat i a partir d’uns bells versos del poeta brasiler Mario de Andrade, em sento impel·lit a fer un autoexamen de consciència. M’estic referint al que duu per títol "Mi alma tiene prisa". En conjunt, n’estic força content. Mai no he tingut la percepció de perdre el temps. De bon començament em vaig implicar en tasques i hobbies que m’emplenaven. Podent aportar un bri de pòsit al meu entorn social.
Per què incideixo en el fet que tinc pressa? De fet, sempre he estat considerat una mena de "cul del Jaumet". Sóc inquiet, nerviós, actiu i/o polifacètic. Paral·lelament, intento assumir el fet que els anys van sumant i que no em puc deixar abandonar en la teoria del "dolce far niente". La meva condició de jubilat no m’atorga el permís per perdre el temps llastimosament. Per part meva, ho intento viure així.
Citant frases textuals de l’autor esmentat, "ja no tinc temps per lidiar amb mediocritats. No puc tolerar els manipuladors i els oportunistes. Vull viure l’essència. Allò que és essencial fa que la vida valgui la pena. El meu temps és escanyolit com per discutir títols".
El temps és or. Hi ha qui capgira aquesta afirmació dient que no ho és, però sí que val més que l’or… Que es pot recobrar l’or perdut, però el temps no… En tot aquest sentit, em plantejo llegir més. No deixar d’escriure. Gaudir de la música i la cultura en general. Veure menys televisió. Esmicolar els minuts per treure’n més profit. Poden semblar compromisos, en calent, en tornar de vacances… Com els d’aquell que es promet a si mateix que reduirà uns quilets: apuntant-se al gimnàs. Cada dia sóc més contrari a la tesi del "qui dia passa any empeny". No vull conrear incompetència sinó sentit de responsabilitat… Per tant, faig una ferma lloança de la brega. Prefereixo abans passar per inútil que per interessat. Tard o d’hora, em passaran comptes.
