Em sembla que ja és hora que tots plegats comencem a reconèixer que avui Catalunya es troba en un moment polític molt complicat i que caldrà l’esforç de tothom per poder superar-lo. El miratge del procés no ens ha obert cap porta, més aviat el contrari, n’ha tancat alguna. Moltes persones pensem que les coses es podien haver fet de forma diferent, amb més seny, amb més respecte per tothom i sobretot amb més responsabilitat. Començant per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que va desautoritzar allò que el Parlament, les Corts i el poble de Catalunya havien aprovat amb totes les de la llei. Continuant després amb l’aprovació de disposicions de forçada legalitat per part del Parlament de Catalunya la tardor de 2017.
Atès que tot això és aigua passada ara cal fer l’esforç de mirar endavant buscant algun tipus d’entesa que ens faci possible poder sortir del pou on hem caigut. Si només ens entestem a voler veure greuges en trobarem molts i per tot arreu, però aquest és un camí que no porta enlloc. Ara, quan molta gent diu que amb Espanya no hi ha res a fer és perquè tot està per fer, aquest era el criteri del senyor Coll i Alentorn davant els problemes. Aferrar-se a les posicions de cadascú només agreuja les coses. Cal fer l’esforç de buscar temes on es puguin trobar coincidències, tot és qüestió de posar-s’hi. Per altra banda si volem buscar solucions definitives segur que tampoc no ens en sortirem. Allò que sí que podem fer ara i aquí és posar-hi ganes i treballar intentant millorar de forma solidària i fraterna el dia a dia de la vida de la gent, sobretot en el cas de les persones i de les famílies que viuen entre nosaltres i que més ho necessiten.
Sense cap mena de dubte els temps polítics són complicats i amb molts interrogants. Al llarg dels anys Catalunya ha passat per situacions difícils que sempre s’han superat. Avui escau recordar allò de "Catalunya, un sol poble" i evitar la temptació de doloroses lluites fratricides. En aquest sentit hi ha d’haver espais per a la unitat i espais per a la discrepància política, i no podem fer massa cas d’aquells polítics que volen manar i fer la seva, sense tenir en compte la pluralitat. Tothom ha de poder manifestar-se amb l’única limitació sempre del respecte als DDHH. L’aspiració d’una Catalunya lliure amb un Parlament democràticament escollit que pugui decidir sobre la nostra vida ordinària hauria d’ésser un objectiu, ben acceptat per la gran majoria de polítics. La gent allò que més desitja és poder progressar i viure dignament sense ensurts.
Per tot plegat i a parer meu, ara i aquí és hora de reflexionar amb seny i superar l’embull que tenim. Mai ningú no té tota la veritat i tothom en té una part. És hora d’aparcar greuges i prejudicis, alliberar presos i buscar camins d’entesa i de bona convivència, encara que hagin d’ésser provisionals. El tema no és gens fàcil i demana l’esforç de tothom, imposant-nos als sentiments que tenim a flor de pell. Cal fer-ho des del més gran respecte a la dignitat de tothom i evitant, de totes totes, que ningú es pugui sentir mai humiliat. La nostra societat ha de poder viure i progressar amb normalitat, evitant qualsevol ombra de marginació.
