Aquesta noia sueca, que parla en nom dels nens del món malgrat tenir 16 anys, diuen que s’ha erigit en la consciència climàtica del món i que per això la reben presidents del govern i la conviden a fer discursos a Davos i a les Nacions Unides. Si hom es pren la molèstia de llegir els seus discursos, veurà que són un enfilall de tòpics que, si fossin dits per un altre, no mereixerien l’atenció de cap mitjà de comunicació més enllà del full parroquial del seu poble. Fa afirmacions rotundes com “la nostra biosfera s’està sacrificant perquè les persones riques en països com el meu puguin viure de luxe” o “necessitem mantenir els combustibles fòssils a terra i hem de centrar-nos en l’equitat. I, si les solucions dins del sistema són tan impossibles de trobar, potser hauríem de canviar el sistema en si mateix”, que fan molt bonic però que no posen gaire cosa a l’arròs. La Greta, allà on la conviden a parlar, sobretot renya, renya molt i fa advertències i premonicions com un profeta bíblic: “O triem continuar com a civilització o no. Els adults diuen: ‘Hem de donar esperances a la propera generació’. Però no vull la teva esperança, ni vull que la tinguis. Vull que entris en pànic, que sentis la por que jo sento cada dia, i després vull que actuïs (…) Vull que actuïs com si la teva casa estigués en flames, perquè això és el que està passant”.
Cada moviment necessita la seva Bernardeta Sobirós. Pocs anys després d’aprovar-se el dogma de la immaculada concepció de Maria, aquesta es va aparèixer a sengles pastorets de Lorda i de Fàtima, la qual cosa va ajudar considerablement a reforçar un dogma, i una iconografia, que patia les reticències d’una part del catolicisme, després de les oportuníssimes aparicions de la mare de Déu les crítiques es van fondre com un bolado. Thunberg ho té tot per triomfar entre els integrants del papanatisme i del cinisme amb què acostumen a abordar els moviments socials i la política la problemàtica del canvi climàtic: és prou gran per viatjar però prou jove per parlar en nom de les generacions futures que, ja se’m perdonarà la irreverència, és com parlar en nom de Déu; és d’un país prestigiós i cool; té la síndrome d’Asperger; té una família benestant al darrera que li dóna suport i, segurament, li fa de mànager; i, perdó per una altra irreverència, és dona: el pack sencer! Hauria tingut la mateixa repercussió el seu missatge si la Greta hagués nascut a Nigèria, fos del sexe masculí, tingués 12 anys i la seva família provingués d’una barriada d’Abuja? Segurament hauria tingut més possibilitats de triomfar en el futbol que en la lluita contra el canvi climàtic… Per tant, i encara que ens costi d’admetre, aquella dita clàssica “la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer” cada cop té menys possibilitat de vigència en el món que ens toca viure. Un món que funciona i reacciona a cops de tuit, on estem obligats a reduir la complexitat a la cotilla infame de 280 caràcters. Si aquest és el terreny de joc, poca capacitat de diferenciació tenim entre la noia que es nega a anar a classe per protestar contra el canvi climàtic i el científic rigorós que ens proposa mesures per evitar-lo. Es més, sempre s’acabarà fent més cas a la noia que al científic, al demagog que al reflexiu, al graciós de la classe que a l’estudiant modèlic. El problema és que la gent que avui dia triomfa a les xarxes socials i als mitjans de comunicació no té res a oferir més enllà de la frase enginyosa, del pessic de monja o de la maledicència envejosa. No hi ha proposta concreta, no hi ha pla viable, no hi ha res de res. Em recorda les assemblees universitàries de la meva joventut on tota l’energia es gastava a discutir si convenia tallar el tren o no com a protesta però ningú era capaç de contestar una pregunta òbvia: i un cop tallat el tren, què fem?
