Opinió

El bel canto

Avui, fa dotze anys que s’apagà la gran veu d’en Luciano Pavarotti. Aprofitant l’avinentesa, faré per dir alguna cosa sobre el "bel canto". M’encisa profundament. En aquest camp, cadascú de nosaltres triaria el seu "top ten". No seria, però, tasca fàcil. Hi ha una llista per triar i remenar: Enrico Caruso, Alfredo Kraus, Teresa Berganza, Plácido Domingo, Josep Carreras, Kiri te Kanawa, Maria Callas, Joan Aragall, Ainhoa Arteta i Juan Diego Flórez, entre d’altres. Si em fessin triar, però, la terna d’un hipotètic podi, la llista, l’encapçalaria l’italià Pavarotti, seguit per la neozelandesa Kiri te Kanawa i la grega Maria Callas. En qüestió de gustos, tot és subjectiu. Això sí, professo una gran admiració per tota la resta. Per contra, a l’hora de citar peces emblemàtiques i més conegudes pel gran públic, de ben segur que tot seria bastant més concordant: "Rigoletto", "La Traviata", "Aida", "Nabucco", "La flauta màgica", "Les noces de Fígaro", "Tosca", "Don Giovanni", "La bohème", "Turandot", "Tannhauser", "Madame Butterfly", "Carmen", "L’elisir d’amore", "Norma", etcètera. A partir d’aquest llistat, que fàcil és retre homenatge a Giuseppe Verdi, Wolfgang Amadeus Mozart, Giacomo Puccini, Richard Wagner, Georges Bizet, Gaetano Donizetti i Vincenzo Bellini.

Reprenent la figura d’en Pavarotti, ell considerava que una vida dedicada a la música estava molt ben aprofitada. Mantenia que era una bona causa. A banda que mai no va voler oblidar la persona senzilla dels seus orígens. Feia per transmetre el propi esperit al públic dels seus concerts. Des d’un somriure ben peculiar cercava de mostrar un tarannà positiu i cofoi.

La vida i miracles d’aquest divo són recollides al llibre titulat "Pavarotti i jo", presentat finalment el mes d’abril de 2017 pel seu assistent (durant els darrers dotze anys de vida) Edwin Tinoco. Dic "finalment" perquè va haver d’esperar quatre anys a veure la llum. No endebades la seva segona esposa -Nicoletta Mantovani- hi posà força traves.

Un dels seus secrets fou que mai no negà una entrevista a cap mitjà. Des del New York Times fins al full dominical de l’església més humil del planeta. Per això, podem convenir que som davant d’un personatge jovial, empàtic i "eccezionale". Es feia estimar per tothom.

To Top