Avui s’escau la diada de santa Teresa de Calcuta, morta -tal dia com avui- fa vint-i-dos anys. I ahir, dimecres, justament va fer tres anys que fou canonitzada. Som davant d’una persona que no necessita cap mena de presentació. El seu compromís envers els pobres més pobres la va situar al cor de tota la humanitat. Sense distinció de classes, creences, races o nacionalitats.
No es cansava de repetir que ella sola no podia canviar el món… Sí que podia, però, llançar una pedra a l’aigua per crear força ondulacions. O que una llàntia -per a estar sempre encesa- cal alimentar-la constantment amb oli. Heus ací dos pensaments prou senzills que van amarar el voluntariat de tota la seva existència. Ella es fixà el repte de viure senzillament a fi que d’altres simplement poguessin viure. Salta a la vista que ho va aconseguir amb escreix.
Em subleva veure gent que disposa d’un munt d’hores lliures, amb l’existència resolta, que mai no mou un dit per ningú. Sempre s’està contemplant el melic. Ni tan sols s’ho ha arribat a plantejar. Quina pobresa d’esperit! Em permeto recordar-los l’existència del "Punt del voluntariat" a l’atri de l’Ajuntament de la vila. Trobaran ofertes per triar i remenar. A partir d’ací, esdevé ben fàcil concertar la "donació" d’una petita part del propi temps. L’excusa o "dribling" de la manca de temps no cola. Se’ls veu a venir d’una hora lluny. Els domina l’egoisme.
Reprenent criteris de la Mare Teresa, han de pensar que la manca d’amor és la més gran de les pobreses. El diner només pot comprar coses materials, aliments o teca. Però es necessita quelcom més. Hi ha mals que no els guareix el diner, sinó solament l’amor. De ben segur que, dessota d’aquesta fondària d’esperit, tothom va convenir (ara fa quaranta anys) que lliurar-li el guardó del Premi Nobel de la Pau era molt més que merescut. Poques vegades una elecció haurà estat tan unànime com llavors.
El diner fa riques les persones. El coneixement les fa sàvies. Però la humilitat les fa grans. D’aquesta assignatura, la mare de Calcuta en sabia un pou. No ens quedem, només, amb l’elogi. Assumim-lo des de la pròpia petitesa, convençuts que també podem canviar el món.
