En diverses ocasions, he fet referència a un dels grans reptes del món rural: evitar la pèrdua de serveis essencials, bàsics, perquè si es perden la despoblació s’accelera, fins al límit de no retorn.
Tenim 600 municipis, dels 947 que té Catalunya, que no solament no creixen sinó que perden població, any rere any, de manera que algun dels serveis essencials es troba a punt de tancar. Aquest és el cas de l’escola rural a prop de cent municipis. El límit per no tancar són cinc alumnes.
Ja fa molts anys que, davant la pèrdua d’alumnes, moltes petites escoles es varen agrupar en ZER (zona escola rural), de manera que dos, tres o més municipis mantenien la seva escola, però compartien serveis amb altres del voltant per oferir una més eficaç acció educativa. Han donat, més ben dit, estan donant, un bon servei, però no han evitat la pèrdua d’alumnes, si bé l’han fet més lenta.
Una altra reivindicació dels ajuntaments d’aquests petits municipis era poder disposar d’escola infantil (1 a 3 anys), en el mateix edifici escolar. De lloc, habitualment en sobra, en la majoria de les escoles rurals, i no va ser fins fa tres anys que, finalment, el Departament d’Ensenyament no va permetre la creació d’aquestes unitats infantils.
La proposta és molt fàcil d’entendre. Si els nens/nenes petits/es entren a l’escola amb 1 o 2 anys, és molt més fàcil que després continuïn a la mateixa escola. Si els pares han de portar aquests nens a un altre lloc, ja els hi deixen, de manera que l’escola rural perd aquests futurs alumnes. La mesura arriba tard, com gairebé tot en el nostre país, però la tenim. Ara bé, amb una Generalitat absent dels grans temes, i amb un govern dedicat a altres coses, diferents a les de governar, el que varen permetre és posar l’escola infantil dintre de l’edifici escolar, però anant a càrrec de l’Ajuntament el pagament de l’adequació de l’aula i, el més important, la contractació i pagament del sou del TEI ( tècnic/a en educació infantil).
Amb tot, la davallada d’alumnes continua sent el gran problema, en la majoria de petits pobles, i la lluita per evitar el tancament de l’escola esdevé un repte molt difícil d’assolir. Aquesta lluita contra rellotge, any rere any, porta a implementar nombroses accions per atreure noves famílies, amb fills petits, que facilitin el manteniment o creixement de l’escola, però les accions tenen resultats limitats. Això fa que o el país, amb el govern al davant, emprèn accions ràpides i contundents per reequilibrar el territori o la pèrdua serà irreversible. I és que quan un poble ha vist perdre l’única oficina bancària, el caixer automàtic, la majoria de serveis religiosos, bona part dels serveis mèdics i veu en perill l’escola, mira cap a altres pobles, en què tots aquests serveis han tancat, accelerant la despoblació de la gent de mitjana edat, fins a quedar-hi només els més vells.
La realitat de la “España vaciada” suposa prop de 2.000 nuclis de població en perill de desaparició, a tot Espanya. Doncs bé, el que passa allà està passant aquí, en 600 nuclis, dels quals prop de 100 es troben en situació límit. Abandonar el territori és deixar-lo sense presència humana, sense protecció i sense qui el cuidi, dia rere dia, amb uns resultats clarament negatius, com podem veure quan es produeixen incendis, però també es desaprofiten recursos agrícoles i ramaders, en uns moments en què la humanitat els necessita, cada vegada més.
No ens ho podem permetre, i aquesta dinàmica, que ja fa molts anys que es va iniciar, hauria de trobar una acció institucional de primera magnitud per revertir la tendència. I en aquesta batalla l’escola rural és fonamental. A l’igual que moltes altres facilitats i serveis, a favor del món rural.
Quan tinguem govern efectiu, esperem que s’atengui aquesta prioritat.
